La dificultat extrema del principi rau en esbrinar com s’hi ha arribat, disseccionar els moments claus que converteixen a una persona en activista i reflexionar serenament, i lluny de tota visceralitat, sobre el que s’amaga més enllà d’un discurs. Itziar Ziga, des de la seva llengua viperina i lasciva, desentranya el feminisme i el capgira, en un llibre que comença com una declaració de principis –amb un punt massa justificatiu pel meu gust—i acaba per tocar tots aquells temes que l’enfurismen d’un món marcat per l’heteropatriarcat proteccionista i restrictiu.
S’estableix un joc similar al dels inicis del moviment queer, reutilitzant un terme que estigmatitzava per crear un nou llenguatge, per estendre una manera d’entendre el gènere i les relacions sexuals i socials en general. Ziga recicla a la puta del binomi regulador de la dona amb la banda sonora de Las Vulpes de fons i Alaska com a santa digna de devoció. Devenir Perra és un llibre escrit des de la ràbia de viure una feminitat incompresa, un pas cap a la construcció de, com diuen Preciado y Despentes al pròleg, “una versión putón de la feminidad no ya como artificio teatral sino como estategia de lucha guerrillera” (8), i és, a més a més, un repàs de les lluites diàries de moltes dones que veuen com els seus patrons de conducta són condemnats i incompresos. La puta, la treballadora sexual, la immigrant marroquina, el transexual, el marika amb massa ploma, la lesbiana hiperfemenina, els/les dragkings i les butch, l’actriu porno i la post-pornografia, totes tenen un espai i una veu individualitzada.
La curiositat i una recomanació em van portar fins al llibre de Ziga que vaig començar a llegir després d’una jornada maratoniana de treball davant l’ordinador. Els episodis de la vida personal de l’autora, necessaris per entendre com ha arribat a proclamar-se perra convençuda i amant de la seva manada, em van fer retrocedir en el temps de la meva pròpia biografia per fer un exercici de comprensió i reconstruir els episodis que m’han portat des de el convencionalisme més absolut a passejar-me per la nit barcelonina amb una samarreta vermella que proclama que “Jo també sóc puta”. De cop em van assaltar records que tenia amagats ves a saber on:
Record 1:
Una tarda de les moltes que passava a la biblioteca pública fent deures o llegint, un dels parroquians, un home que deuria tenir uns trenta-i-tants anys, va començar a parlar amb mi, i no sé com vaig acabar per dir-li que jo era feminista. Si hi penso bé, jo no deuria tenir més de 13 anys i del cert, no sabia pas que volia dir ser feminista (concepte que ara em grinyola una mica i amb el que em barallo sovint), tampoc entenc per què aquell home es va entestar en treure’m del cap aquella idea que ell considerava totalment inapropiada, al cap i a la fi jo només era un marrec amb deliris de grandesa que es pensava que dient-se feminista feia qui sap què. Sigui com sigui, ens vam estar una bona estona discutint, ell argumentava i jo em limitava a portar-li la contraria amb la irracionalitat pròpia d’una adolescent.
Record 2:
Van violar una noia que vivia a l’edifici del costat. Des d’aquell moment em van obligar a tornar a casa amb escolta. El meu pare, obsessionat amb la violació, em venia a buscar a una de les places del poble a les 21h i tornàvem plegats cap a casa. No fa falta que us digui que em moria de vergonya davant la perspectiva de vigilància i guardaespatlles personal, però els homes de la meva família van considerar indispensable que, des d’aquell moment, i vist que casa nostra era a les afores i en un carrer una mica fosc, la meva integritat passés per sobre de la meva vergonya.
No la coneixia, però els meus pares sí. Recordo que després de rebre la notícia, i dels oohhs i aahhs i l’aplicació immediata de mesures preventives, algú, probablement el meu pare, va dir que la noia s’ho havia buscat, per anar vestida com anava. Com si el fet de portar segons quina vestimenta fos excusa.
Record 3:
Una nit de cap de setmana, els meus avis i uns cosins van agafar el cotxe i van anar a passejar per Barcelona, per ser precisos, al voltant del camp del Barça, amb el seguro del cotxe posat. Com si anessin de safari urbà, es van passejar amunt i avall per veure les prostitutes en viu i en directe. Les seves explicacions semblaven relats d'espectadors de circ que haguessin anat a veure un espectacle de freaks ple de dones barbudes i homes amb dos caps.
Les històries que conformen la biografia d’Itziar Ziga no difereixen gaire d’aquestes, i es constitueixen com a petites llavors cap a un activisme feminista del segle XXI, llunyà del feminisme ortodox que s’oposa a la idea d’home i acaba per ser ell mateix excloent, i obert a l’ampli ventall d’expressions de la feminitat i la masculinitat. Proper a les polítiques queer, al que Beatriz Preciado anomena les polítiques de Judy Garland, preparat per donar el taconazo amb el que Silvia Rivera va encetar la revolta de Stonewall.
http://www.melusina.com/libro.php?idg=31106
"Jo també sóc puta" es l'slogan d'una campanya que l'associació GENERA va engegar arrel de l'ordenança de civisme de Barcelona aplicada per l'ex-alcalde Joan Clos.
