diumenge, 27 / setembre / 2009

Una del montón



Soy la que soy.
Casualidad inconcebible
como todas las casualidades.

Otros antepasados
podrían haber sido los míos
y yo habría abandonado
otro nido,
o me habría arrastrado cubierta de escamas
de debajo de algún árbol.

En el vestuario de la naturaleza
hay muchos trajes.
Traje de araña, de gaviota, de ratón de monte.
Cada uno, como hecho a la medida,
se lleva dócilmente
hasta que se hace tiras.

Yo tampoco he elegido,
pero no me quejo.
Pude haber sido alguien
mucho menos individuo.
Parte de un banco de peces, de un hormiguero, de un enjambre,
partícula del paisaje sacudida por el viento.

Alguien mucho menos feliz,
criado para un abrigo de pieles
o para una mesa navideña,
algo que se mueve bajo un cristal de microscopio.

Árbol clavado en la tierra,
al que se aproxima un incendio.

Hierba arrollada
por el correr de incomprensibles sucesos.

Un tipo de mala estrella
que para algunos brilla.

¿Y si despertara miedo en la gente,
o sólo asco,
o sólo compasión?

¿Y si hubiera nacido
no en la tribu debida
y se cerraran ante mí los caminos?

El destino, hasta ahora,
ha sido benévolo conmigo.

Pudo no haberme sido dado
recordar buenos momentos.

Se me pudo haber privado
de la tendencia a comparar.

Pude haber sido yo misma, pero sin que me sorprendiera,
lo que habría significado
ser alguien completamente diferente.


(Wislawa Szymborska)

dimecres, 2 / setembre / 2009

a les nits de melangia les assalten records

dimarts, 25 / agost / 2009

Erika Lust i el seu porno per a dones

Em trobava en un estat de ressaca lamentable, producte de la barreja inconscient de cervesa, vi de la terra, un parell o tres de spritz, un mojito i potser alguna altra cosa que no recordo. Em feien mal les cames de ballar com un conillet duracel sota l'aigua d'una font a la plaça del Raspall amb una colla d'energumens com jo que es passejaven per Gràcia fent anar uns ventalls d'un euro de coloraines, el meu nou sistema casolà d'aire acondicionat, i el cap em cridava que parés tota activitat llunyana al sofà, o sigui que em vaig dirigir al videoclub de capcelera a la recerca d'entreteniment. Vaig tornar a casa amb Milk de Gus Van Sant i Five Hot Stories For Her d'Erika Lust, encuriosida per veure què entenia aquesta directora sueca sota l'etiqueta "Porno per a dones".

Erika Lust, sueca de naixement i afincada a Barcelona, va començar a introduir-se al món del porno per a dones després de treballar en diferents productores de cinema per a adults, un cop llicenciada en Teoria Política i especialitzada en estudis feministes. El seu primer curt, "The Good Girl", forma part ara de les cinc històries calentes que em vaig endur a casa. Darrerament ha publicat Porno para mujeres, entrant a formar part d'un grup de dones melusinianes que van començar a ser reclutades per la-editora-de-moda d'ulleres extragrans ara emigrada a un altre temple del modernisme posteditorial barceloní. Juntament amb Beatriz Preciado, Virgine Despentes, Itziar Ziga i Lidia Lynch, Lust construeix un discurs femení allunyat del feminisme ortodox cremasostenidors (o això diu). A l'entrevista que acompanya el DVD, Lust declara estar cansada de gastar-se els quartos comprant porno a la recerca de la pel·lícula perduda (potser desconeix les meravelles del xtube, el redtube, marqueze, i d'altres temples de la sexualitat gratuïta que poblen el ciberespai), i trobar-se amb les mateixes dones siliconades que follen amb sabates de taló impossibles, homes que deixen anar una quantitat de semen mai vista, transaccions que se salden amb una amable mamada o repartidors de pizza que reben un cony com a propina. En contrapartida proposa una inversió de poder, una caracterització realista, el rodatge de pel·lícules amb un guió que vagi més enllà de "A entra a l'habitació empalmat i es folla a B, al final, després de mil i una cabrioles, A es corre a la cara de B", localitzacions urbanes, bona roba i bona música.

El concepte de porno per a dones em resulta problemàtic, i no perque cregui que les dones no consumeixen pornografia com els homes, ni em sembli que la pornografia no és més que una degradació del gènere femení i una objectificació del cos de la dona. Em resulta problemàtic pensar que realment hi ha una diferència substancial entre la pornografia que pot agradar a un home mitjà, i la que em pot agradar a mi. Em resulta problemàtica la intersecció perillosa que es pot produir entre la pornografia i un discurs pseudofeminista mal aplicat. Què s'amaga rere el concepte "porno para mujeres"?

Un cop he vist el primer curt i he passat pel moment de posar-me calenta i posar-hi solució, em puc mirar les escenes a la recerca de la diferència:


Las mujeres de Nadia (dona atractiva dependenta de sex shop i lesbiana es dedica a seduir noies per la ciutat les convida a sopar i se les tira per després continuar buscant la següent amant), Jodetecarlos.com (dona de futbolista torna a casa després d'una tarda de compres pel Passeig de Gràcia i es troba el seu marit al llit amb una altra com a venjança es graba fent un trio amb dos companys futbolistes del seu marit i ho penja a una web), The Good Girl (una bona nena fantasseja com seria fer una gang bang amb una colla d'obrers demana una pizza i es despulla davant el pizzer que se la tira repetidament), Married with Children (una parella casada es troba a un pis fent veure que no es coneixen i follen després d'una sessió de BDSM), Breakup Sex (una parella d'homosexuals foten l'últim clau abans de trencar).

La veritat és que no trobo una diferència abismal entre les històries de Lust i les d'una porno qualsevol, sí en el tractament que se'n fa. El problema, però, és que hi ha un deix de feminisme de la vella escola que em fa pujar la mosca al nas. Com a resposta a la presència insistent i pesada d'imatges de mamades interminables, Lust es dedica a repartir cunnilingus a tort i a dret, i en les poques mamades que apareixen una veu en off femenina s'encarrega de recordar a l'espectador/a que allò és un acte que dota de poder, en cap moment es tracta d'un acte de submisió. Si bé agraeixo el gir que suposa Five Hot Stories for Her, tant en relació al porno comercial, com al carrincló porno per dones dirigit per homes, el discurs de Lust és massa explícit, i malauradament no ho és fílmicament, la mirada de la càmera se segueix centrant primordialment sobre el cos de la dona, hi ha un jo que mira esbiaixat i les solucions que adopta per distanciar el seu porno del mainstream són superficials i predictibles. En aquest camp, segueixo preferint 9 songs de Winterbottom.

Pels interessats i les interessades en seguir investigant sobre la pornografia per dones, el pornoterrorisme, i d'altres variants al porno convencional, podeu fer una ullada a:

Hasta la limusina, siempre!
Pornoterrorismo
Idea destroying muros (I)
Idea destroying muros (II)
Annie Sprinkle
Girlswholikeporno

dimarts, 18 / agost / 2009

els dimarts d'en morris (o alguna cosa per l'estil)


L'única cosa que em fa passar les hores en aquest dimarts, tercer dia de ressaca consecutiva, és una llauna de coca-cola. Detesto la coca-cola. Em venen al cap imatges de tísics i zombies i la història que escoltava ahir a una festa mentre rosegava palets de pa, d'una colla de quetaminosos a Badalona que s'alçaven en petits gropuscles a la recerca d'una bomba de sucre i cafeïna per passar el dia.
Després d'unes hores estranyes a una festa llibresca dominada per la voluntat del spotify, d'intentar dormir mentre el clatell sua sense compasió i evitar saltar les escales del llit un cop més, he obert la nevera i m'hi he assegut al davant, a terra, amb el cap entre les cames. Llavors un hoste s'ha instal·lat al meu sofà.
Havia d'anar a Sants aquest matí, m'hi esperava una tassa de cafè, un fuet sec i una mosca a la que s'ha executat no sense abans demanar-li perdó. Després una ampolla de gaspatxo beguda al metro, i la noticia de que la Nina Hagen s'ha batejat. Jo, que fa poc vaig vestir un tutu rosa en el seu honor.

dijous, 13 / agost / 2009

curts de mires, i de gambals

M'agradaria compartir amb vosaltres la resposta que un amic transexual ha rebut quan feia difusió d'una campanya que sol·licita eliminar la transexualitat de la llista de malalties mentals i aconseguir que els i les transexuals no siguin diagnosticats amb disfòria de gènere ni estigmatitzats:

No puedo aceptar la invitación que me haces puesto que estoy totalmente en contra de que la transexualidad sea algo natural tal y como pedis que sea. La transexualidad es producto de un problema psicológico del orden de la identidad sexual de la persona que la padece. Es solo eso, un trastorno y nada mas. No busques las cinco patas al gato porque no hay mas. En todo caso, podríamos hablar de aberración de la naturaleza tal y como diría vuestro amigo Darwin, con el que estais tan de acuerdo. La transexualidad, no sería ir en contra de la evolución y de la sobrevivencia del mas fuerte??. No te engañes ni intenteis engañar a los demas. Ni con la transexualidad ni con la homosexualidad.

Las cosas son como son. No estoy ni en contra de las personas transexuales ni en contra de las personas homosexuales, si no con los actos sexuales que estas realizan. Si tengo un vecino/a, compañero/a de trabajo, de estudios, de cursillo, de etc... voy a respertarlo/a, y no me voy a meter con el/lla, ni mucho menos, pero no puedo aceptar ese modo de obrar. Si estas personas aceptan su problema, e intentan luchar contra el, tendran toda y mi mas completa admiracion.

Atentamente;

No tinc per costum participar de discusions d'aquest estil amb gent que no tinc cara a cara, però m'agradaria dir-li a l'escriptor del missatge (el nom del qual he considerat oportú mantenir en l'anonimat), que el seu argument de l'estil "jo no sóc racista però...", "jo no tinc res en contra de x però..." ja ens el coneixem, i que no fa altre que mostrar els seus prejudicis i la seva visió uniforme i esbiaxada d'una realitat social que l'incomoda. Malauradament, i tot i els avenços en qüestions de diversitat d'orientació sexual i acceptació de realitats de gènere no convencionals, encara se senten veus com l'anterior que dificulten la vida d'aquells i aquelles que no viuen d'acord amb les silencioses però latents normes de l'heteropatriarcat. Si el nostre benvolgut corresponent, però, accepta el seu problema i decideix lluitar contra els seus propis prejudicis tindrà tota la meva admiració. Davant d'aquests arguments, que fereixen a aquelles i aquelles que pateixen rebuig a causa de no combregar amb l'heterosexualitat normativitzada, jo també sóc transexual.

dimarts, 11 / agost / 2009

escapada


















Les escapades a se succeeixenn com a conseqüència d'un fet desestabilitzador, la pèrdua d'una feina o el trencament amb un amant són els catalitzadors més comuns, propiciant una fugida en línia recta cap a una ciutat acaronada per un plugim a voltes amable, a voltes tortuós.
Aquest cop m'he allotjat a Lambeth North, no gaire lluny d'Elephant and Castle. Una passejada agradable m'ha portat repetidament a la riba del Tàmessis, a les desenes de ponts que cada dia creuen milers de londinencs i unes quantes centenes de turistes desorientats a la recerca de l'essència britànica. Allà, en un d'aquells ponts, m'he trobat mirant l'aigua amb un cigarret coreà entre els dits, deixant que els ulls vagaregin pels reflexos distorsionats de les llums, alçant la vista cap a una roda gegantina que sembla no tenir radis, a punt de volar en qualsevol moment i desapareixer d'un paisatge urbà que se'm fa cada cop més familiar.
Ahir sortia de l'edifici del Teatre Nacional després de presentar-m'hi com a investigadora que desitja visitar l'arxiu. Acabava de comprar un exemplar de Pornography a la botiga on un llibreter ja em somriu com si fossim vells coneguts i un cafè per emportar a la cafeteria. Caminava entre arbres decorats amb robes un xic folclòriques, plens de missatges d'amor, desamor, esperança i desig d'eternitat, esquivant skaters aguantant-me el barret amb la ma que em quedava lliure per evitar que volés amb una ràfaga de vent. De cop vaig imaginar com seria aguantar-me el barret amb la ma lliure cada matí, mentre l'altre aguanta un got de cafè calent. Com seria fumar cigarrets coreans comprats a un mercat dominical a BrickLane mirant les aigües del riu sense que fos res d'extraordinari. Mentre pensava en tot això, vaig accelerar el pas per arribar temps a la National Portrait Gallery, mentre un plugim amable m'esquitxava els braços.
De l'exposició de retrats Gay Icons a la realitat d'avui sembla que hagi passat alhora una eternitat i una dècima de segon. Aterrar de cop fa que els dies passats semblin més un somni cruel que un descans. A la tornada m'he trobat la calor enganxifosa d'una ciutat que sua quitrà, plats bruts i el llit desfet que l'hoste temporal que m'ha vigilat la cova ha deixat sense penediment de cap tipus, una pila de papers barrejats entre correccions de novel·les, traduccions teatrals per entregues, articles i tesis, pressupostos de dissenyadors, impressors i la-mare-que-els-va-parir-a-tots, una bústia d'entrada amb missatges que ni recordava que esperava cancel·lant cites oblidades o demanant audiència al papa. A la bossa, però, encara m'hi queden uns quants cigarrets coreans. Ara només em falta el riu.

dijous, 6 / agost / 2009

Europa pixa fora de test (una crítica inacabada)



Dins el buit teatral de l'agost Barceloní, el Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona proposen el cicle Avantime, una plataforma independent amb voluntat d'oferir un espai a joves creadors, programant diferents opcions dramàtiques i servint com a banc de proves del que, amb una mica de sort, esdevindran projectes austers però amb força.
Durant els dos últims dies Jordi Faura hi ha presentat una lectura dramatitzada del seu últim experiment, L'home de la casa de vidre. El text, que neix d'un seminari de dramaturgia internacional coordinat pel britànic Simon Stephens, es proposa explorar l'essència d'Europa, trobar el significat de l'esser europeu, i tot i tractar-se d'una obra inacabada, un text purament embrionari en periode de proves, ja s'hi pot distingir la "marca Faura". Un procés de documentació extensiu es deixa notar entre linies, a vegades de manera una mica massa obvia i amb la informació introduïda amb calçador. El text flueix durant la primera meitat, poc a poc perd força i es desinfla mentre les llums s'apaguen amb el so de l'Himne de l'Alegria de fons i la ironia d'alguna frase brillant es barreja amb un deix moralista que sorpren davant l'edat del joveníssim dramaturg.
L'obra explica la història d'un artista d'èxit, inspirant en el Young British Artist Damien Hirst, que rep un encàrrec del comissari d'art de la Unió Europea per celebrar el centenari
de la Unió Europea. Mentre Damien idea una escultura una mica especial, al seu voltant se succeeixen les estratègies per intentar treure el major rendiment econòmic de la peça, posant de manifest la comercialització de l'art i la banalitat del fet artístic davant els diners. Qui és el veritable artista? L'escultor? El mànager? Tot i tractar-se d'un experiment, cal aplaudir la interpretació de Mingo Rafols en el paper de mànager una mica cràpula i aprofitat. A l'artista, interpretat per Dafnis Balduf, li mancava excentricitat i només en poques ocasions aconseguia connectar amb l'espectador a través de la seva expressivitat facial.
Encara falta un periode de gestació per poder gaudir de l'obra de Faura, però vista la prèvia, i tot i detectar-s'hi alguns punts febles, millora notablement l'anterior proposta, La màquina de la felicitat, que havia presentat al Tantarantana dins el cicle "Ella a escena..." Esperem que L'home de la casa de vidre serveixi per a recuperar al Faura de Ser un altre, l'obra que el va llançar al buit de l'escena teatral catalana.

dimecres, 5 / agost / 2009

dèries



No sé com he arribat a ficar-me de tant mala llet. Bé, tècnicament us estic mentint. Sí que ho sé, però no vull fer l'exercici d'escriptura introspectiva i terapèutica que em serveixi per a deixar l'emprenyamenta de banda i acabi per confessar el qui què com quan on.
Sona una música horrorosa, poppyhappy per moderns amb ulleres xxl i pantalons estrets, massa estrets, i començo a pensar que les coses m'anaven molt millor quan les meves amants eren del sexe femení. Enrevessades i complicades com elles soles, sola davant un exèrcit de gates maules.
Si estés a casa em fumaria una cigarreta a l'ampit de la finestra mentre la iaia de davant em mira rera la persiana i l'equatorià sorollós s'alça de puntetes dissumuladament a veure si atança a veure'm el cul, mentre escolto Gerry Mulligan o Chet Baker i em bec una cervesa directament de l'ampolla. Ans he de restar aquí asseguda. Asseguda i emprenyada.

dijous, 30 / juliol / 2009

un viatge inesperat

Com començar a llegir un llibre que m'han recomanat ferventment? I amb ferventment vull dir que qui me'l va recomanar em va dir "aquest llibre et canviarà la vida, farà que la teva vida prengui un gir de 180º". Davant tal promesa em sento obligada absorvir cadascuna de les paraules com si fossin l'última lletra escrita que llegiré. Per si no fos poc, porta un brevíssim pròleg (d'agrair que sigui brevíssim) on el prologuista afirma taxativament que no hi ha ni una sola paraula que sobri, cada mot és pertinent (també d'agrair, sobretot en un text de poc més de 50 pàgines). No sé vosaltres però a mi m'atabala el saber-me davant un text d'aquestes magnituds, i si m'hi sobren paraules? I si no hi trobo tota aquesta magnificència promesa?

Pujo al metro a Santa Eulàlia i dins la bosa hi porto la caixa de pandora, la promesa d'unes 50 pàgines que em passejaran per les anècdotes de la vida de Glenn Gould, Thelonious Monk, un llibre de Bernhard i Artanajuat. Començo a llegir i quan arribo a Catalunya i he de canviar de linia rondino interiorment pels passadissos del trasbordament. No puc caminar i llegir a l'hora, i molt menys quan hi ha aquell senyor que toca una mena de violí japonès desafinat, un nyigunyí extremadament agut que impregna els canals auditius del metro amb els xiscles d'un gat que està sent torturat. Al vagó, després de tres llargs minuts d'espera, reprenc la meva lectura, encuriosida, la prosa em passeja per la vida d'uns quants artistes excèntric fins que l'altaveu anuncia la meva parada. M'emprenyo encara més, si deixo de llegir-lo ara segurament no el rependré fins l'endemà, i el trajecte de metro serà igualment curt, igualment frustrant el moment en el que hauré d'abortar la lectura. Així que m'acomodo i segueixo llegint, fins que la veu enllaunada anuncia "propera parada trinitat nova, final de trajecte". Baixo sense parar de llegir, pujo al següent tren, i quan arribo a la meva parada un altre cop, després d'haver pujat a la muntanya i tornat a baixar, ja he acabat el llibre.

Els personatges se'm barregen, la meva vida segueix més o menys al mateix punt on l'havia deixat quan vaig pujar a Santa Eulàlia i hauré de tornar a llegir el llibre perquè amb tanta emprenyamenta i tanta tossuderia per acabar-lo, estic segura que m'he perdut la magnificència anunciada.

dissabte, 18 / juliol / 2009

de com l'angry young man esdevé protagonista de sitcom

Asseguda a la foscor de platea, en un moment entre dues escenes en el que una trompeta escala notes amunt en transició, el meu company de butaca es mou nerviós. Fa estona que ara es treu les ulleres, ara es toca el front, ara canvia el pes del cos d'un colze a l'altre, ara estira les cames, ara avança tot el seu cos cap a l'escenari intentant veure detalls minúsculs. En una d'aquestes coreografies se m'acosta i amb to burleta i ulls entremaliats em demana si hi ha mitja part per apretar a correr. Me'l miro i esclato a riure. Hem anar a veure Stockholm, revisió de Look back in Anger de John Osborne adaptada i dirigida per Marc Martínez.

El text de Martínez conserva l'espina dorsal de l'obra i alguns jocs entre els personatges principals, però, en un intent d'adaptar la crítica a la societat Britànica dels 50 a la Barcelona de la crisi econòmica, Martínez dona puntada de peu rere puntada de peu al text original. No hi falta de res: acudits de sitcom ibèrica (amb personatge inclòs), estrofes que reprodueixen l'idiolecte de Diagonal en amunt, frases grandiloqüents fora de lloc i una repeticó de cliches del ram de "el món contra mi i jo contra el món". Jimmy Porter, que aquí es converteix en Jaume en el millor dels casos, i en Jaime Puerta en els moments estelars, era l'Angry Young Man per antonomàsia, desagradable i molest però amb un toc d'atractiu inexplicable i capaç d'oferir una visió informada i una crítica mordaç de la societat en la que vivia. Jaime Puerta no fa res més que enfonsar en la seva pròpia misèria a la dona que ha tingut la desgràcia de ser prou bleda com per casar-s'hi, una nena de casa bona interpretada per una rígida i televisiva Rosa Boladeras que tan bon punt entra com surt, és fora però sense sortir i dins havent sortit, posats a trencar, ni l'espai escènic manté un còdi coherent durant l'hora i cinquanta minuts que dura l'espectacle.

Una pregunta que no para de voltar-me pel cap des d'ahir, és per què han fet aquesta adaptació. No em refereixo a per què han pres tantes decisions desencertades, si no, quins motius van empenyer el dramaturg a proposar-se una revisió d'Osborne. A priori sembla que pugui funcionar sense problemes. Un text que va fer trontollar els escenaris a Londres per la seva cruesa però sobretot, per la crítica a una societat que s'estava acomodant en una posició que de ben poc afavoria els Jimmy Porters. D'ella, Allan Sillitoe va dir:

«Todas las cualidades están ahí, cualidades que uno ya había desistido de esperar ver sobre un escenario - la deriva hacia la anarquía, la "izquierdosidad" instintiva, el rechazo automático de las actitudes "oficiales", el sentido del humor surrealista (Jimmy describe a un amigo afeminado como "una Emily Brontë femenina"), la promiscuidad despreocupada, el sentimiento de carecer de una cruzada en la que merezca la pena luchar y, por debajo de todo esto, la determinación de que nadie que muere debe quedar sin que se llore por él».

Què passa doncs? Més enllà de que l'adaptació no funcioni, potser el problema rau en la reescriptura del text. Gairebé al final de la primera dècada del mileni, em sembla que els espectadors de teatre estan cansats de veure propaganda política, promiscuitat i humor surrealista a l'escenari. Després d'Osborne han vingut els Ravenhills i les Kanes, la Churchill i el Crimp, l'Edward Bond i la debbie tucker green. Hem vist revisions de Shakespeares en pilotes, espectacles de la Fura, Rigolades, experiments de perspectiva del Kastorf i màquines parlants de la Spunzberg. Potser un Look back in anger situat als 50, tal i com estava pensat, hagues resultat menys còmic que un Stockholm amb tints d'exercici teatral polonès.


S'obren les llums de sala mentre sona Don't look back in anger d'Oasis. Després d'uns instants de xoc ens alcem de la butaca i comencem a caminar sense cap rumb. Fa falta una cervesa en una terrassa perque ens comencem a recueprar de l'experiència. Sort que davant la plaça del Macba els senyors Focus hi tenen un embelat que alterna el folclore català més nostrat amb versions de la cultura popular ibèrica com Desde Santurce a Bilbao, que acabem cantussejant pel carrer Pelai mentre un senyor rega el terra a veure si hi creixen els bolets de Marcovaldo.

dissabte, 4 / juliol / 2009


[...] se me escapan las palabras por un intersticio del suelo del baño y mientras tanto todo lo que queda en la superficie es mierda y quiero despedazar cada vocal y cada consonante y las maldigo a todas por existir y no combinarse de la manera que yo les pido. Saldría a pasear pero él me dijo que esto solo lo hacen las señoras de mediana edad, que él y yo salimos a caminar para pensar. Y si lo que quiero es escapar del pensamiento por un rato, entonces, ¿qué tengo que hacer? [...] (4-4-2007)

[...]Torno a l'estat embrionari, reconec l'escenografia d'aquesta espera, l'escenari és la taula de marbre enganxosa d'un bar que fa cantonada al carrer de les Sitges i em sembla ser aquell mandarí al que la cortesana digué: "Seré teva quan hagis passat cent nits esperant-me assegut sobre un banc, al meu jardí, sota la meva finestra".
T'enganyaria si et digués que no he estat temptada d'aixecar-me amb el banc sota el braç com va fer ell. Seria cruel fer-te pensar que durant l'espera no he rebut visites de la terra voluptuosa. Si no existís l'exili ni el ratolí s'hagués escolat per la porta de l'habitació tancada [...] (5-5-2008)

[...] Embotida en un vestit verd ballava sota llums cegadores, com el flaix d'una Nikon que enlluerna una festa d'estiu a un terrat. Te'm vas acostar rient, em vas emborratxar a base de gintònics i abans de marxar a casa, ens vam mossegar els dits [...] (3-2-2009)

[...] Pila de papers esquinçats, missatges cibernètics, cartes anònimes, trucades passada la mitjanit, dos anys, dos terços d'una novel·la, la tesi, la llengua, la traducció, la teva llengua, el somni, les mamelles d'Apollinaire, de Tiresies, el llibre, el desig latent i perenne del teu llavi, de la teva mirada rere el marc de les ulleres, l'escena, l'escenari, els actors, nosaltres [...] (4-7-2009)

Pulsions.

dissabte, 20 / juny / 2009

Si dius que no m'estimes




Si dius que no m'estimes,
llavores per què em truques?

Si no m'ames,
no em truquis més
a cops tots som
esclaus del sexe.

Pepe Sales, "50 cançons d'amor i de droga", Sense re, sense remei. labreu editorial, col·lecció alabatre

dilluns, 15 / juny / 2009

memòries esquinçades


La tenda era massa petita per tots quatre i a les 7 del matí l'Alessandro i jo vam anar a caminar per la platja. Encara tinc les conquilles que vaig recollir. Al tornar a la ciutat vam cuinar Paolo i jo, m'ensenyà a fer un risotto de tomàquet.
A l'endemà vam preparar la Revetlla. Hi havia una botiga de roba de segona mà que tancava i ho venien tot a 50 cèntims, vam comprar roba dels anys 60 per a tots, moltes espelmes, molt encens, moltes verdures. Pintàrem una bandera de la pau i retallàrem flors amb cartolines que encara guardo. A tot el que venia li donàvem alguna peça de roba de 50 cèntims. Olivier va cantar cançons de Bob Dylan i crec que també va venir Frank, el músic del An Bodrhan. Per una nit vam ser com una gran comuna, com en un llibre de Alan Ginsberg gairebé, una colla de neohippies fastigosos. El pis del carrer València tenia un poc aquest aire, una barreja de decadència i joventut, de pols i idealisme, d'olor a tancat i ganes de viure. De vegades, asseguda al sofà groc mirant la catedral, des de l'anonimat de la ciutat trobava a faltar aquelles nits d'aldarull, quan netejava vaixells per pagar un lloguer ridículament barat i menjàvem Nutella amb una cullera directament del pot.

divendres, 12 / juny / 2009

Jo també sóc puta


La dificultat extrema del principi rau en esbrinar com s’hi ha arribat, disseccionar els moments claus que converteixen a una persona en activista i reflexionar serenament, i lluny de tota visceralitat, sobre el que s’amaga més enllà d’un discurs. Itziar Ziga, des de la seva llengua viperina i lasciva, desentranya el feminisme i el capgira, en un llibre que comença com una declaració de principis –amb un punt massa justificatiu pel meu gust—i acaba per tocar tots aquells temes que l’enfurismen d’un món marcat per l’heteropatriarcat proteccionista i restrictiu.

S’estableix un joc similar al dels inicis del moviment queer, reutilitzant un terme que estigmatitzava per crear un nou llenguatge, per estendre una manera d’entendre el gènere i les relacions sexuals i socials en general. Ziga recicla a la puta del binomi regulador de la dona amb la banda sonora de Las Vulpes de fons i Alaska com a santa digna de devoció. Devenir Perra és un llibre escrit des de la ràbia de viure una feminitat incompresa, un pas cap a la construcció de, com diuen Preciado y Despentes al pròleg, “una versión putón de la feminidad no ya como artificio teatral sino como estategia de lucha guerrillera” (8), i és, a més a més, un repàs de les lluites diàries de moltes dones que veuen com els seus patrons de conducta són condemnats i incompresos. La puta, la treballadora sexual, la immigrant marroquina, el transexual, el marika amb massa ploma, la lesbiana hiperfemenina, els/les dragkings i les butch, l’actriu porno i la post-pornografia, totes tenen un espai i una veu individualitzada.

La curiositat i una recomanació em van portar fins al llibre de Ziga que vaig començar a llegir després d’una jornada maratoniana de treball davant l’ordinador. Els episodis de la vida personal de l’autora, necessaris per entendre com ha arribat a proclamar-se perra convençuda i amant de la seva manada, em van fer retrocedir en el temps de la meva pròpia biografia per fer un exercici de comprensió i reconstruir els episodis que m’han portat des de el convencionalisme més absolut a passejar-me per la nit barcelonina amb una samarreta vermella que proclama que “Jo també sóc puta”. De cop em van assaltar records que tenia amagats ves a saber on:


Record 1:

Una tarda de les moltes que passava a la biblioteca pública fent deures o llegint, un dels parroquians, un home que deuria tenir uns trenta-i-tants anys, va començar a parlar amb mi, i no sé com vaig acabar per dir-li que jo era feminista. Si hi penso bé, jo no deuria tenir més de 13 anys i del cert, no sabia pas que volia dir ser feminista (concepte que ara em grinyola una mica i amb el que em barallo sovint), tampoc entenc per què aquell home es va entestar en treure’m del cap aquella idea que ell considerava totalment inapropiada, al cap i a la fi jo només era un marrec amb deliris de grandesa que es pensava que dient-se feminista feia qui sap què. Sigui com sigui, ens vam estar una bona estona discutint, ell argumentava i jo em limitava a portar-li la contraria amb la irracionalitat pròpia d’una adolescent.


Record 2:

Van violar una noia que vivia a l’edifici del costat. Des d’aquell moment em van obligar a tornar a casa amb escolta. El meu pare, obsessionat amb la violació, em venia a buscar a una de les places del poble a les 21h i tornàvem plegats cap a casa. No fa falta que us digui que em moria de vergonya davant la perspectiva de vigilància i guardaespatlles personal, però els homes de la meva família van considerar indispensable que, des d’aquell moment, i vist que casa nostra era a les afores i en un carrer una mica fosc, la meva integritat passés per sobre de la meva vergonya.

No la coneixia, però els meus pares sí. Recordo que després de rebre la notícia, i dels oohhs i aahhs i l’aplicació immediata de mesures preventives, algú, probablement el meu pare, va dir que la noia s’ho havia buscat, per anar vestida com anava. Com si el fet de portar segons quina vestimenta fos excusa.


Record 3:

Una nit de cap de setmana, els meus avis i uns cosins van agafar el cotxe i van anar a passejar per Barcelona, per ser precisos, al voltant del camp del Barça, amb el seguro del cotxe posat. Com si anessin de safari urbà, es van passejar amunt i avall per veure les prostitutes en viu i en directe. Les seves explicacions semblaven relats d'espectadors de circ que haguessin anat a veure un espectacle de freaks ple de dones barbudes i homes amb dos caps.


Les històries que conformen la biografia d’Itziar Ziga no difereixen gaire d’aquestes, i es constitueixen com a petites llavors cap a un activisme feminista del segle XXI, llunyà del feminisme ortodox que s’oposa a la idea d’home i acaba per ser ell mateix excloent, i obert a l’ampli ventall d’expressions de la feminitat i la masculinitat. Proper a les polítiques queer, al que Beatriz Preciado anomena les polítiques de Judy Garland, preparat per donar el taconazo amb el que Silvia Rivera va encetar la revolta de Stonewall.



http://www.melusina.com/libro.php?idg=31106



"Jo també sóc puta" es l'slogan d'una campanya que l'associació GENERA va engegar arrel de l'ordenança de civisme de Barcelona aplicada per l'ex-alcalde Joan Clos.



dimarts, 2 / juny / 2009

retrats IV










dilluns, 1 / juny / 2009

5 i 6 de Juny, Stonewall contraataca


http://stonewallcontraataca.blogspot.com/

divendres, 22 / maig / 2009

Recomanacions teatrals


Obro el correu i m'arriba en primícia la programació del festival Grec 2009. No l'he estudiat amb gaire deteniment (sempre prefereixo carretejar l'edició en paper a la bossa i anar fent cercles i creuetes amb un bolígraf a les estones mortes que passo al metro), però m'ha cridat especialment l'atenció un espectacle que s'estrenarà al Teatre Borràs, Stokölm, una versió del Look back in anger de John Osborne, dirigida per Marc Martínez.
No he seguit gaire la trajectòria del Martínez i una de les poques referències que tinc del seu treball és aquell disc que es deia "El bolero del Raval" que va treure fa uns quants anys, al teatre em sembla que no l'he vist mai, i no sóc conscient d'haver vist res que hagi dirigit, per tant en aquest sentit m'exposaré a la novetat.
El que m'inquieta particularment és la possible versió que s'hagi fet d'aquest text. Look back in Anger es va estrenar al Royal Court Theatre l'any 1956 i en molts aspectes va suposar una revifalla del teatre britànic, així com un punt d'inflexió en la identitat teatral d'aquesta sala londinenca. Osborne es va alçar com a un dels representants dels "Angry Young Men" britànics i posteriorment ha estat reclamat com a pare de la jove fornada de dramaturgs que a principis dels anys 90 van sacsejar el panorama teatral anglès. Afirmar taxativament que hi ha una relació directa entre l'obra d'Osborne i el teatre de Sarah Kane, Anthony Nielsen o Mark Ravenhill em sembla com a mínim redundant, sobretot tenint en compte que formen part, no només d'una mateixa tradició teatral, sino que tots han estrenat a la mateixa sala, una sala que des dels anys 50 ha lluitat per mantenir el seu caràcter en mig de la miríada del west end i els musicals de Lloyd Webber que tan va impulsar el govern de Margaret Thatcher.
La meva sorpresa davant la re-lectura de Look Back in Anger rau en els aspectes més dèbils de l'obra i en el cert punt de patetisme que sempre m'ha inspirat el personatge de Jimmy Porter, un jove anglès, llicenciat, d'esquerres, treballador a una paradeta de llaminadures i enfadat amb el món. Que haurà fet Marc Martínez amb el victimisme de Porter? Com haurà solucionat - si és que ho ha fet - el paper extremadament heteronormatiu i reproductor de conductes clarament masclistes en el que es mou Alison?
Si us interessa, l'obra es representa al Teatre Borràs del 2 al 26 de Juliol.

D'altra banda aprofito per recomanar-vos La terra és baixa, i bruta i erma..., un espectacle a partir de poesia catalana de finals del segle XIX i principis del XX, dirigit per Jordi Faura i Abel Coll. El proper dilluns 25 de Maig al Romea. Funció única!

dilluns, 18 / maig / 2009

Dilluns al matí

Em sorprenen aquests dilluns al matí en els que sóc capaç de realitzar un seguit d'activitats mecàniques com si aixecar-me fos el més natural, com si en el fons no desitjés apagar el despertador i seguir dormint ad infinitum, dilatar l'estat de somnolència i correr en ziga zaga com si una serp em perseguís per un camp de blat, fugint de la vetlla. Després de nits seguides d'insomni, de lluitar contra la força de la puta llàgrima, dormir em sembla l'única possibilitat de supervivència.
Tot i això, he seguit aquella màxima que ens empeny contra natura i, sense pensar, he saltat del llit. M'he dutxat i he esmorzat per sentir que sóc una mica humana, he trucat al senyor Albert, l'administrador de la finca on passo hores mortes mirant el sostre i li he explicat que ara el meu sostre ja no és blanc, que té una taca enorme, que hi ha un forat que m'inquieta perquè el seu interior és massa negre, que de tant en tant el forat em plora a sobre i que, estimats, que un altre em plori a sobre no és el que necessito ara mateix. Afortunadament el senyor Albert no és l'ogre que havia imaginat i ara només em falta restar asseguda i esperar que un dia truquin a la porta i cobreixin aquest forat negre de guix i pintura blanca.
Tinc els meus dubtes jo. Quan penso que dies enrera en un atac de follia i presa per l'alcohol vaig intentar de fer-ho amb mi mateixa, tapar el forat negre amb guix, i no me'n vaig sortir. Ara penso en els ulls de l'home de guix, en la seva samarreta de llums verdes i sobretot en la seva alçada, en el seu coll distant, suat, en els cabells amb un punt de ros que no vaig entortolligar amb els dits perque el barret d'hivern restava allà, com si fos l'única cosa que mantenia a lloc la seva personalitat mil i una vegades estudiada. Penso en l'home de guix. Penso en que només es va atrevir a mossegar-me una única vegada i en que no va ser prou incisiu, no es va adonar que m'havia de fer mal per aconseguir un gemec, m'havia de fer mal per aconseguir tapar el forat, ni que fos durat una estona. Quan vaig haver suat tot l'alcohol, i les cames ja no podien aguantar els meus malucs, i els malucs ja no es podien moure, ni els braços alçar-se, quan els ulls no podien seguir mirant l'infinit de cossos suats allà a sota, vaig besar l'home de guix i vaig marxar. Després, asseguda al terra del metro amb les mitjes esquinçades vaig riure. Vaig riure de mi.

diumenge, 10 / maig / 2009

He aprés que hi ha una altra manera d'estar trista...

He après que hi ha una altra manera d'estar trista,
lluny de sanglots i ofegs-
en silenci
sotja els somnis d'incertesa.
Minva a la llum del dia, reclosa al pit
o en una víscera encara més amagada,
s'escola per les brànquies d'amfibi
serpenteja formant meandres-
fum de cigarreta mal apagada a l'asfalt.
De nit prefereix la vetlla i empeny
les parpelles a restar obertes.
Surgeix, llavors,
amb tota la seva força
d'animal obligat a aguantar els udols i esperar
la lluna.
És subtil, però,
amb prou feines si forma una llàgrima.

dissabte, 9 / maig / 2009

grans homes