He aprés que hi ha una altra manera d'estar trista...

He après que hi ha una altra manera d'estar trista,
lluny de sanglots i ofegs-
en silenci
sotja els somnis d'incertesa.
Minva a la llum del dia, reclosa al pit
o en una víscera encara més amagada,
s'escola per les brànquies d'amfibi
serpenteja formant meandres-
fum de cigarreta mal apagada a l'asfalt.
De nit prefereix la vetlla i empeny
les parpelles a restar obertes.
Surgeix, llavors,
amb tota la seva força
d'animal obligat a aguantar els udols i esperar
la lluna.
És subtil, però,
amb prou feines si forma una llàgrima.