Intersticis

Una del montón

2009-09-27T15:22:00.001-07:00

Soy la que soy.
Casualidad inconcebible
como todas las casualidades.

Otros antepasados
podrían haber sido los míos
y yo habría abandonado
otro nido,
o me habría arrastrado cubierta de escamas
de debajo de algún árbol.

En el vestuario de la naturaleza
hay muchos trajes.
Traje de araña, de gaviota, de ratón de monte.
Cada uno, como hecho a la medida,
se lleva dócilmente
hasta que se hace tiras.

Yo tampoco he elegido,
pero no me quejo.
Pude haber sido alguien
mucho menos individuo.
Parte de un banco de peces, de un hormiguero, de un enjambre,
partícula del paisaje sacudida por el viento.

Alguien mucho menos feliz,
criado para un abrigo de pieles
o para una mesa navideña,
algo que se mueve bajo un cristal de microscopio.

Árbol clavado en la tierra,
al que se aproxima un incendio.

Hierba arrollada
por el correr de incomprensibles sucesos.

Un tipo de mala estrella
que para algunos brilla.

¿Y si despertara miedo en la gente,
o sólo asco,
o sólo compasión?

¿Y si hubiera nacido
no en la tribu debida
y se cerraran ante mí los caminos?

El destino, hasta ahora,
ha sido benévolo conmigo.

Pudo no haberme sido dado
recordar buenos momentos.

Se me pudo haber privado
de la tendencia a comparar.

Pude haber sido yo misma, pero sin que me sorprendiera,
lo que habría significado
ser alguien completamente diferente.

(Wislawa Szymborska)

a les nits de melangia les assalten records

2009-09-02T04:39:00.000-07:00

Erika Lust i el seu porno per a dones

2009-08-25T10:18:00.000-07:00

Em trobava en un estat de ressaca lamentable, producte de la barreja inconscient de cervesa, vi de la terra, un parell o tres de spritz, un mojito i potser alguna altra cosa que no recordo. Em feien mal les cames de ballar com un conillet duracel sota l'aigua d'una font a la plaça del Raspall amb una colla d'energumens com jo que es passejaven per Gràcia fent anar uns ventalls d'un euro de coloraines, el meu nou sistema casolà d'aire acondicionat, i el cap em cridava que parés tota activitat llunyana al sofà, o sigui que em vaig dirigir al videoclub de capcelera a la recerca d'entreteniment. Vaig tornar a casa amb Milk de Gus Van Sant i Five Hot Stories For Her d'Erika Lust, encuriosida per veure què entenia aquesta directora sueca sota l'etiqueta "Porno per a dones".

Erika Lust, sueca de naixement i afincada a Barcelona, va començar a introduir-se al món del porno per a dones després de treballar en diferents productores de cinema per a adults, un cop llicenciada en Teoria Política i especialitzada en estudis feministes. El seu primer curt, "The Good Girl", forma part ara de les cinc històries calentes que em vaig endur a casa. Darrerament ha publicat Porno para mujeres, entrant a formar part d'un grup de dones melusinianes que van començar a ser reclutades per la-editora-de-moda d'ulleres extragrans ara emigrada a un altre temple del modernisme posteditorial barceloní. Juntament amb Beatriz Preciado, Virgine Despentes, Itziar Ziga i Lidia Lynch, Lust construeix un discurs femení allunyat del feminisme ortodox cremasostenidors (o això diu). A l'entrevista que acompanya el DVD, Lust declara estar cansada de gastar-se els quartos comprant porno a la recerca de la pel·lícula perduda (potser desconeix les meravelles del xtube, el redtube, marqueze, i d'altres temples de la sexualitat gratuïta que poblen el ciberespai), i trobar-se amb les mateixes dones siliconades que follen amb sabates de taló impossibles, homes que deixen anar una quantitat de semen mai vista, transaccions que se salden amb una amable mamada o repartidors de pizza que reben un cony com a propina. En contrapartida proposa una inversió de poder, una caracterització realista, el rodatge de pel·lícules amb un guió que vagi més enllà de "A entra a l'habitació empalmat i es folla a B, al final, després de mil i una cabrioles, A es corre a la cara de B", localitzacions urbanes, bona roba i bona música.

El concepte de porno per a dones em resulta problemàtic, i no perque cregui que les dones no consumeixen pornografia com els homes, ni em sembli que la pornografia no és més que una degradació del gènere femení i una objectificació del cos de la dona. Em resulta problemàtic pensar que realment hi ha una diferència substancial entre la pornografia que pot agradar a un home mitjà, i la que em pot agradar a mi. Em resulta problemàtica la intersecció perillosa que es pot produir entre la pornografia i un discurs pseudofeminista mal aplicat. Què s'amaga rere el concepte "porno para mujeres"?

Un cop he vist el primer curt i he passat pel moment de posar-me calenta i posar-hi solució, em puc mirar les escenes a la recerca de la diferència:

Las mujeres de Nadia (dona atractiva dependenta de sex shop i lesbiana es dedica a seduir noies per la ciutat les convida a sopar i se les tira per després continuar buscant la següent amant), Jodetecarlos.com (dona de futbolista torna a casa després d'una tarda de compres pel Passeig de Gràcia i es troba el seu marit al llit amb una altra com a venjança es graba fent un trio amb dos companys futbolistes del seu marit i ho penja a una web), The Good Girl (una bona nena fantasseja com seria fer una gang bang amb una colla d'obrers demana una pizza i es despulla davant el pizzer que se la tira repetidament), Married with Children (una parella casada es troba a un pis fent veure que no es coneixen i follen després d'una sessió de BDSM), Breakup Sex (una parella d'homosexuals foten l'últim clau abans de trencar).

La veritat és que no trobo una diferència abismal entre les històries de Lust i les d'una porno qualsevol, sí en el tractament que se'n fa. El problema, però, és que hi ha un deix de feminisme de la vella escola que em fa pujar la mosca al nas. Com a resposta a la presència insistent i pesada d'imatges de mamades interminables, Lust es dedica a repartir cunnilingus a tort i a dret, i en les poques mamades que apareixen una veu en off femenina s'encarrega de recordar a l'espectador/a que allò és un acte que dota de poder, en cap moment es tracta d'un acte de submisió. Si bé agraeixo el gir que suposa Five Hot Stories for Her, tant en relació al porno comercial, com al carrincló porno per dones dirigit per homes, el discurs de Lust és massa explícit, i malauradament no ho és fílmicament, la mirada de la càmera se segueix centrant primordialment sobre el cos de la dona, hi ha un jo que mira esbiaixat i les solucions que adopta per distanciar el seu porno del mainstream són superficials i predictibles. En aquest camp, segueixo preferint 9 songs de Winterbottom.

Pels interessats i les interessades en seguir investigant sobre la pornografia per dones, el pornoterrorisme, i d'altres variants al porno convencional, podeu fer una ullada a:

Hasta la limusina, siempre!
Pornoterrorismo
Idea destroying muros (I)
Idea destroying muros (II)
Annie Sprinkle
Girlswholikeporno

els dimarts d'en morris (o alguna cosa per l'estil)

2009-08-18T08:13:00.000-07:00

L'única cosa que em fa passar les hores en aquest dimarts, tercer dia de ressaca consecutiva, és una llauna de coca-cola. Detesto la coca-cola. Em venen al cap imatges de tísics i zombies i la història que escoltava ahir a una festa mentre rosegava palets de pa, d'una colla de quetaminosos a Badalona que s'alçaven en petits gropuscles a la recerca d'una bomba de sucre i cafeïna per passar el dia.

Després d'unes hores estranyes a una festa llibresca dominada per la voluntat del spotify, d'intentar dormir mentre el clatell sua sense compasió i evitar saltar les escales del llit un cop més, he obert la nevera i m'hi he assegut al davant, a terra, amb el cap entre les cames. Llavors un hoste s'ha instal·lat al meu sofà.

Havia d'anar a Sants aquest matí, m'hi esperava una tassa de cafè, un fuet sec i una mosca a la que s'ha executat no sense abans demanar-li perdó. Després una ampolla de gaspatxo beguda al metro, i la noticia de que la Nina Hagen s'ha batejat. Jo, que fa poc vaig vestir un tutu rosa en el seu honor.

curts de mires, i de gambals

2009-08-13T11:24:00.000-07:00

M'agradaria compartir amb vosaltres la resposta que un amic transexual ha rebut quan feia difusió d'una campanya que sol·licita eliminar la transexualitat de la llista de malalties mentals i aconseguir que els i les transexuals no siguin diagnosticats amb disfòria de gènere ni estigmatitzats:

No puedo aceptar la invitación que me haces puesto que estoy totalmente en contra de que la transexualidad sea algo natural tal y como pedis que sea. La transexualidad es producto de un problema psicológico del orden de la identidad sexual de la persona que la padece. Es solo eso, un trastorno y nada mas. No busques las cinco patas al gato porque no hay mas. En todo caso, podríamos hablar de aberración de la naturaleza tal y como diría vuestro amigo Darwin, con el que estais tan de acuerdo. La transexualidad, no sería ir en contra de la evolución y de la sobrevivencia del mas fuerte??. No te engañes ni intenteis engañar a los demas. Ni con la transexualidad ni con la homosexualidad.

Las cosas son como son. No estoy ni en contra de las personas transexuales ni en contra de las personas homosexuales, si no con los actos sexuales que estas realizan. Si tengo un vecino/a, compañero/a de trabajo, de estudios, de cursillo, de etc... voy a respertarlo/a, y no me voy a meter con el/lla, ni mucho menos, pero no puedo aceptar ese modo de obrar. Si estas personas aceptan su problema, e intentan luchar contra el, tendran toda y mi mas completa admiracion.

Atentamente;

No tinc per costum participar de discusions d'aquest estil amb gent que no tinc cara a cara, però m'agradaria dir-li a l'escriptor del missatge (el nom del qual he considerat oportú mantenir en l'anonimat), que el seu argument de l'estil "jo no sóc racista però...", "jo no tinc res en contra de x però..." ja ens el coneixem, i que no fa altre que mostrar els seus prejudicis i la seva visió uniforme i esbiaxada d'una realitat social que l'incomoda. Malauradament, i tot i els avenços en qüestions de diversitat d'orientació sexual i acceptació de realitats de gènere no convencionals, encara se senten veus com l'anterior que dificulten la vida d'aquells i aquelles que no viuen d'acord amb les silencioses però latents normes de l'heteropatriarcat. Si el nostre benvolgut corresponent, però, accepta el seu problema i decideix lluitar contra els seus propis prejudicis tindrà tota la meva admiració. Davant d'aquests arguments, que fereixen a aquelles i aquelles que pateixen rebuig a causa de no combregar amb l'heterosexualitat normativitzada, jo també sóc transexual.

escapada

2009-08-11T10:19:00.000-07:00

Les escapades a se succeeixenn com a conseqüència d'un fet desestabilitzador, la pèrdua d'una feina o el trencament amb un amant són els catalitzadors més comuns, propiciant una fugida en línia recta cap a una ciutat acaronada per un plugim a voltes amable, a voltes tortuós.
Aquest cop m'he allotjat a Lambeth North, no gaire lluny d'Elephant and Castle. Una passejada agradable m'ha portat repetidament a la riba del Tàmessis, a les desenes de ponts que cada dia creuen milers de londinencs i unes quantes centenes de turistes desorientats a la recerca de l'essència britànica. Allà, en un d'aquells ponts, m'he trobat mirant l'aigua amb un cigarret coreà entre els dits, deixant que els ulls vagaregin pels reflexos distorsionats de les llums, alçant la vista cap a una roda gegantina que sembla no tenir radis, a punt de volar en qualsevol moment i desapareixer d'un paisatge urbà que se'm fa cada cop més familiar.
Ahir sortia de l'edifici del Teatre Nacional després de presentar-m'hi com a investigadora que desitja visitar l'arxiu. Acabava de comprar un exemplar de Pornography a la botiga on un llibreter ja em somriu com si fossim vells coneguts i un cafè per emportar a la cafeteria. Caminava entre arbres decorats amb robes un xic folclòriques, plens de missatges d'amor, desamor, esperança i desig d'eternitat, esquivant skaters aguantant-me el barret amb la ma que em quedava lliure per evitar que volés amb una ràfaga de vent. De cop vaig imaginar com seria aguantar-me el barret amb la ma lliure cada matí, mentre l'altre aguanta un got de cafè calent. Com seria fumar cigarrets coreans comprats a un mercat dominical a BrickLane mirant les aigües del riu sense que fos res d'extraordinari. Mentre pensava en tot això, vaig accelerar el pas per arribar temps a la National Portrait Gallery, mentre un plugim amable m'esquitxava els braços.
De l'exposició de retrats Gay Icons a la realitat d'avui sembla que hagi passat alhora una eternitat i una dècima de segon. Aterrar de cop fa que els dies passats semblin més un somni cruel que un descans. A la tornada m'he trobat la calor enganxifosa d'una ciutat que sua quitrà, plats bruts i el llit desfet que l'hoste temporal que m'ha vigilat la cova ha deixat sense penediment de cap tipus, una pila de papers barrejats entre correccions de novel·les, traduccions teatrals per entregues, articles i tesis, pressupostos de dissenyadors, impressors i la-mare-que-els-va-parir-a-tots, una bústia d'entrada amb missatges que ni recordava que esperava cancel·lant cites oblidades o demanant audiència al papa. A la bossa, però, encara m'hi queden uns quants cigarrets coreans. Ara només em falta el riu.

Europa pixa fora de test (una crítica inacabada)

2009-08-06T07:24:00.000-07:00

Dins el buit teatral de l'agost Barceloní, el Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona proposen el cicle Avantime, una plataforma independent amb voluntat d'oferir un espai a joves creadors, programant diferents opcions dramàtiques i servint com a banc de proves del que, amb una mica de sort, esdevindran projectes austers però amb força.

Durant els dos últims dies Jordi Faura hi ha presentat una lectura dramatitzada del seu últim experiment, L'home de la casa de vidre. El text, que neix d'un seminari de dramaturgia internacional coordinat pel britànic Simon Stephens, es proposa explorar l'essència d'Europa, trobar el significat de l'esser europeu, i tot i tractar-se d'una obra inacabada, un text purament embrionari en periode de proves, ja s'hi pot distingir la "marca Faura". Un procés de documentació extensiu es deixa notar entre linies, a vegades de manera una mica massa obvia i amb la informació introduïda amb calçador. El text flueix durant la primera meitat, poc a poc perd força i es desinfla mentre les llums s'apaguen amb el so de l'Himne de l'Alegria de fons i la ironia d'alguna frase brillant es barreja amb un deix moralista que sorpren davant l'edat del joveníssim dramaturg.

L'obra explica la història d'un artista d'èxit, inspirant en el Young British Artist Damien Hirst, que rep un encàrrec del comissari d'art de la Unió Europea per celebrar el centenari

de la Unió Europea. Mentre Damien idea una escultura una mica especial, al seu voltant se succeeixen les estratègies per intentar treure el major rendiment econòmic de la peça, posant de manifest la comercialització de l'art i la banalitat del fet artístic davant els diners. Qui és el veritable artista? L'escultor? El mànager? Tot i tractar-se d'un experiment, cal aplaudir la interpretació de Mingo Rafols en el paper de mànager una mica cràpula i aprofitat. A l'artista, interpretat per Dafnis Balduf, li mancava excentricitat i només en poques ocasions aconseguia connectar amb l'espectador a través de la seva expressivitat facial.

Encara falta un periode de gestació per poder gaudir de l'obra de Faura, però vista la prèvia, i tot i detectar-s'hi alguns punts febles, millora notablement l'anterior proposta, La màquina de la felicitat, que havia presentat al Tantarantana dins el cicle "Ella a escena..." Esperem que L'home de la casa de vidre serveixi per a recuperar al Faura de Ser un altre, l'obra que el va llançar al buit de l'escena teatral catalana.

dèries

2009-08-05T04:17:00.000-07:00

No sé com he arribat a ficar-me de tant mala llet. Bé, tècnicament us estic mentint. Sí que ho sé, però no vull fer l'exercici d'escriptura introspectiva i terapèutica que em serveixi per a deixar l'emprenyamenta de banda i acabi per confessar el qui què com quan on.

Sona una música horrorosa, poppyhappy per moderns amb ulleres xxl i pantalons estrets, massa estrets, i començo a pensar que les coses m'anaven molt millor quan les meves amants eren del sexe femení. Enrevessades i complicades com elles soles, sola davant un exèrcit de gates maules.

Si estés a casa em fumaria una cigarreta a l'ampit de la finestra mentre la iaia de davant em mira rera la persiana i l'equatorià sorollós s'alça de puntetes dissumuladament a veure si atança a veure'm el cul, mentre escolto Gerry Mulligan o Chet Baker i em bec una cervesa directament de l'ampolla. Ans he de restar aquí asseguda. Asseguda i emprenyada.

un viatge inesperat

2009-07-30T04:45:00.000-07:00

Com començar a llegir un llibre que m'han recomanat ferventment? I amb ferventment vull dir que qui me'l va recomanar em va dir "aquest llibre et canviarà la vida, farà que la teva vida prengui un gir de 180º". Davant tal promesa em sento obligada absorvir cadascuna de les paraules com si fossin l'última lletra escrita que llegiré. Per si no fos poc, porta un brevíssim pròleg (d'agrair que sigui brevíssim) on el prologuista afirma taxativament que no hi ha ni una sola paraula que sobri, cada mot és pertinent (també d'agrair, sobretot en un text de poc més de 50 pàgines). No sé vosaltres però a mi m'atabala el saber-me davant un text d'aquestes magnituds, i si m'hi sobren paraules? I si no hi trobo tota aquesta magnificència promesa?

Pujo al metro a Santa Eulàlia i dins la bosa hi porto la caixa de pandora, la promesa d'unes 50 pàgines que em passejaran per les anècdotes de la vida de Glenn Gould, Thelonious Monk, un llibre de Bernhard i Artanajuat. Començo a llegir i quan arribo a Catalunya i he de canviar de linia rondino interiorment pels passadissos del trasbordament. No puc caminar i llegir a l'hora, i molt menys quan hi ha aquell senyor que toca una mena de violí japonès desafinat, un nyigunyí extremadament agut que impregna els canals auditius del metro amb els xiscles d'un gat que està sent torturat. Al vagó, després de tres llargs minuts d'espera, reprenc la meva lectura, encuriosida, la prosa em passeja per la vida d'uns quants artistes excèntric fins que l'altaveu anuncia la meva parada. M'emprenyo encara més, si deixo de llegir-lo ara segurament no el rependré fins l'endemà, i el trajecte de metro serà igualment curt, igualment frustrant el moment en el que hauré d'abortar la lectura. Així que m'acomodo i segueixo llegint, fins que la veu enllaunada anuncia "propera parada trinitat nova, final de trajecte". Baixo sense parar de llegir, pujo al següent tren, i quan arribo a la meva parada un altre cop, després d'haver pujat a la muntanya i tornat a baixar, ja he acabat el llibre.

Els personatges se'm barregen, la meva vida segueix més o menys al mateix punt on l'havia deixat quan vaig pujar a Santa Eulàlia i hauré de tornar a llegir el llibre perquè amb tanta emprenyamenta i tanta tossuderia per acabar-lo, estic segura que m'he perdut la magnificència anunciada.

de com l'angry young man esdevé protagonista de sitcom

2009-07-18T05:02:00.000-07:00

Asseguda a la foscor de platea, en un moment entre dues escenes en el que una trompeta escala notes amunt en transició, el meu company de butaca es mou nerviós. Fa estona que ara es treu les ulleres, ara es toca el front, ara canvia el pes del cos d'un colze a l'altre, ara estira les cames, ara avança tot el seu cos cap a l'escenari intentant veure detalls minúsculs. En una d'aquestes coreografies se m'acosta i amb to burleta i ulls entremaliats em demana si hi ha mitja part per apretar a correr. Me'l miro i esclato a riure. Hem anar a veure Stockholm, revisió de Look back in Anger de John Osborne adaptada i dirigida per Marc Martínez.

El text de Martínez conserva l'espina dorsal de l'obra i alguns jocs entre els personatges principals, però, en un intent d'adaptar la crítica a la societat Britànica dels 50 a la Barcelona de la crisi econòmica, Martínez dona puntada de peu rere puntada de peu al text original. No hi falta de res: acudits de sitcom ibèrica (amb personatge inclòs), estrofes que reprodueixen l'idiolecte de Diagonal en amunt, frases grandiloqüents fora de lloc i una repeticó de cliches del ram de "el món contra mi i jo contra el món". Jimmy Porter, que aquí es converteix en Jaume en el millor dels casos, i en Jaime Puerta en els moments estelars, era l'Angry Young Man per antonomàsia, desagradable i molest però amb un toc d'atractiu inexplicable i capaç d'oferir una visió informada i una crítica mordaç de la societat en la que vivia. Jaime Puerta no fa res més que enfonsar en la seva pròpia misèria a la dona que ha tingut la desgràcia de ser prou bleda com per casar-s'hi, una nena de casa bona interpretada per una rígida i televisiva Rosa Boladeras que tan bon punt entra com surt, és fora però sense sortir i dins havent sortit, posats a trencar, ni l'espai escènic manté un còdi coherent durant l'hora i cinquanta minuts que dura l'espectacle.

Una pregunta que no para de voltar-me pel cap des d'ahir, és per què han fet aquesta adaptació. No em refereixo a per què han pres tantes decisions desencertades, si no, quins motius van empenyer el dramaturg a proposar-se una revisió d'Osborne. A priori sembla que pugui funcionar sense problemes. Un text que va fer trontollar els escenaris a Londres per la seva cruesa però sobretot, per la crítica a una societat que s'estava acomodant en una posició que de ben poc afavoria els Jimmy Porters. D'ella, Allan Sillitoe va dir:

«Todas las cualidades están ahí, cualidades que uno ya había desistido de esperar ver sobre un escenario - la deriva hacia la anarquía, la "izquierdosidad" instintiva, el rechazo automático de las actitudes "oficiales", el sentido del humor surrealista (Jimmy describe a un amigo afeminado como "una Emily Brontë femenina"), la promiscuidad despreocupada, el sentimiento de carecer de una cruzada en la que merezca la pena luchar y, por debajo de todo esto, la determinación de que nadie que muere debe quedar sin que se llore por él».

Què passa doncs? Més enllà de que l'adaptació no funcioni, potser el problema rau en la reescriptura del text. Gairebé al final de la primera dècada del mileni, em sembla que els espectadors de teatre estan cansats de veure propaganda política, promiscuitat i humor surrealista a l'escenari. Després d'Osborne han vingut els Ravenhills i les Kanes, la Churchill i el Crimp, l'Edward Bond i la debbie tucker green. Hem vist revisions de Shakespeares en pilotes, espectacles de la Fura, Rigolades, experiments de perspectiva del Kastorf i màquines parlants de la Spunzberg. Potser un Look back in anger situat als 50, tal i com estava pensat, hagues resultat menys còmic que un Stockholm amb tints d'exercici teatral polonès.

S'obren les llums de sala mentre sona Don't look back in anger d'Oasis. Després d'uns instants de xoc ens alcem de la butaca i comencem a caminar sense cap rumb. Fa falta una cervesa en una terrassa perque ens comencem a recueprar de l'experiència. Sort que davant la plaça del Macba els senyors Focus hi tenen un embelat que alterna el folclore català més nostrat amb versions de la cultura popular ibèrica com Desde Santurce a Bilbao, que acabem cantussejant pel carrer Pelai mentre un senyor rega el terra a veure si hi creixen els bolets de Marcovaldo.

2009-07-04T06:02:00.000-07:00

[...] se me escapan las palabras por un intersticio del suelo del baño y mientras tanto todo lo que queda en la superficie es mierda y quiero despedazar cada vocal y cada consonante y las maldigo a todas por existir y no combinarse de la manera que yo les pido. Saldría a pasear pero él me dijo que esto solo lo hacen las señoras de mediana edad, que él y yo salimos a caminar para pensar. Y si lo que quiero es escapar del pensamiento por un rato, entonces, ¿qué tengo que hacer? [...] (4-4-2007)

[...]Torno a l'estat embrionari, reconec l'escenografia d'aquesta espera, l'escenari és la taula de marbre enganxosa d'un bar que fa cantonada al carrer de les Sitges i em sembla ser aquell mandarí al que la cortesana digué: "Seré teva quan hagis passat cent nits esperant-me assegut sobre un banc, al meu jardí, sota la meva finestra".
T'enganyaria si et digués que no he estat temptada d'aixecar-me amb el banc sota el braç com va fer ell. Seria cruel fer-te pensar que durant l'espera no he rebut visites de la terra voluptuosa. Si no existís l'exili ni el ratolí s'hagués escolat per la porta de l'habitació tancada [...] (5-5-2008)

[...] Embotida en un vestit verd ballava sota llums cegadores, com el flaix d'una Nikon que enlluerna una festa d'estiu a un terrat. Te'm vas acostar rient, em vas emborratxar a base de gintònics i abans de marxar a casa, ens vam mossegar els dits [...] (3-2-2009)

[...] Pila de papers esquinçats, missatges cibernètics, cartes anònimes, trucades passada la mitjanit, dos anys, dos terços d'una novel·la, la tesi, la llengua, la traducció, la teva llengua, el somni, les mamelles d'Apollinaire, de Tiresies, el llibre, el desig latent i perenne del teu llavi, de la teva mirada rere el marc de les ulleres, l'escena, l'escenari, els actors, nosaltres [...] (4-7-2009)

Pulsions.

Si dius que no m'estimes

2009-06-20T07:33:00.000-07:00

Si dius que no m'estimes,
llavores per què em truques?

Si no m'ames,
no em truquis més
a cops tots som
esclaus del sexe.

Pepe Sales, "50 cançons d'amor i de droga", Sense re, sense remei. labreu editorial, col·lecció alabatre

memòries esquinçades

2009-06-15T10:17:00.000-07:00

La tenda era massa petita per tots quatre i a les 7 del matí l'Alessandro i jo vam anar a caminar per la platja. Encara tinc les conquilles que vaig recollir. Al tornar a la ciutat vam cuinar Paolo i jo, m'ensenyà a fer un risotto de tomàquet.
A l'endemà vam preparar la Revetlla. Hi havia una botiga de roba de segona mà que tancava i ho venien tot a 50 cèntims, vam comprar roba dels anys 60 per a tots, moltes espelmes, molt encens, moltes verdures. Pintàrem una bandera de la pau i retallàrem flors amb cartolines que encara guardo. A tot el que venia li donàvem alguna peça de roba de 50 cèntims. Olivier va cantar cançons de Bob Dylan i crec que també va venir Frank, el músic del An Bodrhan. Per una nit vam ser com una gran comuna, com en un llibre de Alan Ginsberg gairebé, una colla de neohippies fastigosos. El pis del carrer València tenia un poc aquest aire, una barreja de decadència i joventut, de pols i idealisme, d'olor a tancat i ganes de viure. De vegades, asseguda al sofà groc mirant la catedral, des de l'anonimat de la ciutat trobava a faltar aquelles nits d'aldarull, quan netejava vaixells per pagar un lloguer ridículament barat i menjàvem Nutella amb una cullera directament del pot.

Jo també sóc puta

2009-06-12T12:13:00.000-07:00

La dificultat extrema del principi rau en esbrinar com s’hi ha arribat, disseccionar els moments claus que converteixen a una persona en activista i reflexionar serenament, i lluny de tota visceralitat, sobre el que s’amaga més enllà d’un discurs. Itziar Ziga, des de la seva llengua viperina i lasciva, desentranya el feminisme i el capgira, en un llibre que comença com una declaració de principis –amb un punt massa justificatiu pel meu gust—i acaba per tocar tots aquells temes que l’enfurismen d’un món marcat per l’heteropatriarcat proteccionista i restrictiu.

S’estableix un joc similar al dels inicis del moviment queer, reutilitzant un terme que estigmatitzava per crear un nou llenguatge, per estendre una manera d’entendre el gènere i les relacions sexuals i socials en general. Ziga recicla a la puta del binomi regulador de la dona amb la banda sonora de Las Vulpes de fons i Alaska com a santa digna de devoció. Devenir Perra és un llibre escrit des de la ràbia de viure una feminitat incompresa, un pas cap a la construcció de, com diuen Preciado y Despentes al pròleg, “una versión putón de la feminidad no ya como artificio teatral sino como estategia de lucha guerrillera” (8), i és, a més a més, un repàs de les lluites diàries de moltes dones que veuen com els seus patrons de conducta són condemnats i incompresos. La puta, la treballadora sexual, la immigrant marroquina, el transexual, el marika amb massa ploma, la lesbiana hiperfemenina, els/les dragkings i les butch, l’actriu porno i la post-pornografia, totes tenen un espai i una veu individualitzada.

La curiositat i una recomanació em van portar fins al llibre de Ziga que vaig començar a llegir després d’una jornada maratoniana de treball davant l’ordinador. Els episodis de la vida personal de l’autora, necessaris per entendre com ha arribat a proclamar-se perra convençuda i amant de la seva manada, em van fer retrocedir en el temps de la meva pròpia biografia per fer un exercici de comprensió i reconstruir els episodis que m’han portat des de el convencionalisme més absolut a passejar-me per la nit barcelonina amb una samarreta vermella que proclama que “Jo també sóc puta”. De cop em van assaltar records que tenia amagats ves a saber on:

Record 1:

Una tarda de les moltes que passava a la biblioteca pública fent deures o llegint, un dels parroquians, un home que deuria tenir uns trenta-i-tants anys, va començar a parlar amb mi, i no sé com vaig acabar per dir-li que jo era feminista. Si hi penso bé, jo no deuria tenir més de 13 anys i del cert, no sabia pas que volia dir ser feminista (concepte que ara em grinyola una mica i amb el que em barallo sovint), tampoc entenc per què aquell home es va entestar en treure’m del cap aquella idea que ell considerava totalment inapropiada, al cap i a la fi jo només era un marrec amb deliris de grandesa que es pensava que dient-se feminista feia qui sap què. Sigui com sigui, ens vam estar una bona estona discutint, ell argumentava i jo em limitava a portar-li la contraria amb la irracionalitat pròpia d’una adolescent.

Record 2:

Van violar una noia que vivia a l’edifici del costat. Des d’aquell moment em van obligar a tornar a casa amb escolta. El meu pare, obsessionat amb la violació, em venia a buscar a una de les places del poble a les 21h i tornàvem plegats cap a casa. No fa falta que us digui que em moria de vergonya davant la perspectiva de vigilància i guardaespatlles personal, però els homes de la meva família van considerar indispensable que, des d’aquell moment, i vist que casa nostra era a les afores i en un carrer una mica fosc, la meva integritat passés per sobre de la meva vergonya.

No la coneixia, però els meus pares sí. Recordo que després de rebre la notícia, i dels oohhs i aahhs i l’aplicació immediata de mesures preventives, algú, probablement el meu pare, va dir que la noia s’ho havia buscat, per anar vestida com anava. Com si el fet de portar segons quina vestimenta fos excusa.

Record 3:

Una nit de cap de setmana, els meus avis i uns cosins van agafar el cotxe i van anar a passejar per Barcelona, per ser precisos, al voltant del camp del Barça, amb el seguro del cotxe posat. Com si anessin de safari urbà, es van passejar amunt i avall per veure les prostitutes en viu i en directe. Les seves explicacions semblaven relats d'espectadors de circ que haguessin anat a veure un espectacle de freaks ple de dones barbudes i homes amb dos caps.

Les històries que conformen la biografia d’Itziar Ziga no difereixen gaire d’aquestes, i es constitueixen com a petites llavors cap a un activisme feminista del segle XXI, llunyà del feminisme ortodox que s’oposa a la idea d’home i acaba per ser ell mateix excloent, i obert a l’ampli ventall d’expressions de la feminitat i la masculinitat. Proper a les polítiques queer, al que Beatriz Preciado anomena les polítiques de Judy Garland, preparat per donar el taconazo amb el que Silvia Rivera va encetar la revolta de Stonewall.

http://www.melusina.com/libro.php?idg=31106

"Jo també sóc puta" es l'slogan d'una campanya que l'associació GENERA va engegar arrel de l'ordenança de civisme de Barcelona aplicada per l'ex-alcalde Joan Clos.

retrats IV

2009-06-02T12:28:00.000-07:00

5 i 6 de Juny, Stonewall contraataca

2009-06-01T12:11:00.000-07:00

http://stonewallcontraataca.blogspot.com/

Recomanacions teatrals

2009-05-22T04:32:00.000-07:00

Obro el correu i m'arriba en primícia la programació del festival Grec 2009. No l'he estudiat amb gaire deteniment (sempre prefereixo carretejar l'edició en paper a la bossa i anar fent cercles i creuetes amb un bolígraf a les estones mortes que passo al metro), però m'ha cridat especialment l'atenció un espectacle que s'estrenarà al Teatre Borràs, Stokölm, una versió del Look back in anger de John Osborne, dirigida per Marc Martínez.
No he seguit gaire la trajectòria del Martínez i una de les poques referències que tinc del seu treball és aquell disc que es deia "El bolero del Raval" que va treure fa uns quants anys, al teatre em sembla que no l'he vist mai, i no sóc conscient d'haver vist res que hagi dirigit, per tant en aquest sentit m'exposaré a la novetat.
El que m'inquieta particularment és la possible versió que s'hagi fet d'aquest text. Look back in Anger es va estrenar al Royal Court Theatre l'any 1956 i en molts aspectes va suposar una revifalla del teatre britànic, així com un punt d'inflexió en la identitat teatral d'aquesta sala londinenca. Osborne es va alçar com a un dels representants dels "Angry Young Men" britànics i posteriorment ha estat reclamat com a pare de la jove fornada de dramaturgs que a principis dels anys 90 van sacsejar el panorama teatral anglès. Afirmar taxativament que hi ha una relació directa entre l'obra d'Osborne i el teatre de Sarah Kane, Anthony Nielsen o Mark Ravenhill em sembla com a mínim redundant, sobretot tenint en compte que formen part, no només d'una mateixa tradició teatral, sino que tots han estrenat a la mateixa sala, una sala que des dels anys 50 ha lluitat per mantenir el seu caràcter en mig de la miríada del west end i els musicals de Lloyd Webber que tan va impulsar el govern de Margaret Thatcher.
La meva sorpresa davant la re-lectura de Look Back in Anger rau en els aspectes més dèbils de l'obra i en el cert punt de patetisme que sempre m'ha inspirat el personatge de Jimmy Porter, un jove anglès, llicenciat, d'esquerres, treballador a una paradeta de llaminadures i enfadat amb el món. Que haurà fet Marc Martínez amb el victimisme de Porter? Com haurà solucionat - si és que ho ha fet - el paper extremadament heteronormatiu i reproductor de conductes clarament masclistes en el que es mou Alison?
Si us interessa, l'obra es representa al Teatre Borràs del 2 al 26 de Juliol.

D'altra banda aprofito per recomanar-vos La terra és baixa, i bruta i erma..., un espectacle a partir de poesia catalana de finals del segle XIX i principis del XX, dirigit per Jordi Faura i Abel Coll. El proper dilluns 25 de Maig al Romea. Funció única!

Dilluns al matí

2009-05-18T02:41:00.000-07:00

Em sorprenen aquests dilluns al matí en els que sóc capaç de realitzar un seguit d'activitats mecàniques com si aixecar-me fos el més natural, com si en el fons no desitjés apagar el despertador i seguir dormint ad infinitum, dilatar l'estat de somnolència i correr en ziga zaga com si una serp em perseguís per un camp de blat, fugint de la vetlla. Després de nits seguides d'insomni, de lluitar contra la força de la puta llàgrima, dormir em sembla l'única possibilitat de supervivència.
Tot i això, he seguit aquella màxima que ens empeny contra natura i, sense pensar, he saltat del llit. M'he dutxat i he esmorzat per sentir que sóc una mica humana, he trucat al senyor Albert, l'administrador de la finca on passo hores mortes mirant el sostre i li he explicat que ara el meu sostre ja no és blanc, que té una taca enorme, que hi ha un forat que m'inquieta perquè el seu interior és massa negre, que de tant en tant el forat em plora a sobre i que, estimats, que un altre em plori a sobre no és el que necessito ara mateix. Afortunadament el senyor Albert no és l'ogre que havia imaginat i ara només em falta restar asseguda i esperar que un dia truquin a la porta i cobreixin aquest forat negre de guix i pintura blanca.
Tinc els meus dubtes jo. Quan penso que dies enrera en un atac de follia i presa per l'alcohol vaig intentar de fer-ho amb mi mateixa, tapar el forat negre amb guix, i no me'n vaig sortir. Ara penso en els ulls de l'home de guix, en la seva samarreta de llums verdes i sobretot en la seva alçada, en el seu coll distant, suat, en els cabells amb un punt de ros que no vaig entortolligar amb els dits perque el barret d'hivern restava allà, com si fos l'única cosa que mantenia a lloc la seva personalitat mil i una vegades estudiada. Penso en l'home de guix. Penso en que només es va atrevir a mossegar-me una única vegada i en que no va ser prou incisiu, no es va adonar que m'havia de fer mal per aconseguir un gemec, m'havia de fer mal per aconseguir tapar el forat, ni que fos durat una estona. Quan vaig haver suat tot l'alcohol, i les cames ja no podien aguantar els meus malucs, i els malucs ja no es podien moure, ni els braços alçar-se, quan els ulls no podien seguir mirant l'infinit de cossos suats allà a sota, vaig besar l'home de guix i vaig marxar. Després, asseguda al terra del metro amb les mitjes esquinçades vaig riure. Vaig riure de mi.

He aprés que hi ha una altra manera d'estar trista...

2009-05-10T11:04:00.000-07:00

He après que hi ha una altra manera d'estar trista,
lluny de sanglots i ofegs-
en silenci
sotja els somnis d'incertesa.
Minva a la llum del dia, reclosa al pit
o en una víscera encara més amagada,
s'escola per les brànquies d'amfibi
serpenteja formant meandres-
fum de cigarreta mal apagada a l'asfalt.
De nit prefereix la vetlla i empeny
les parpelles a restar obertes.
Surgeix, llavors,
amb tota la seva força
d'animal obligat a aguantar els udols i esperar
la lluna.
És subtil, però,
amb prou feines si forma una llàgrima.

grans homes

2009-05-09T10:55:00.001-07:00

"Les paraules no sempre volen dir el mateix"...

2009-05-08T03:49:00.000-07:00

Manllevo un vers
"les paraules no sempre volen dir el mateix"
conscient que aquest any les orenetes
arriben al meu hivern-
curiós que m'abraci el fred
quan el sol ja escalfa,
aclimatada només al clima.
Potser és cert que
funàmbula com sempre
albiro una reixa a l'infinit
que esmorteeix
un cop que no havia arribat a ser mortal,
mentre ocells migratoris
em ronden.
Una gavina muda, amb ulls de boja
això i res més
és el que vull ser-
ara.

Preludi

2009-05-03T08:49:00.000-07:00

Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.

Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l'agitin pensaments
ni idees.

Joan Brossa, El Saltamartí

Dead cat bounce

2009-05-02T08:33:00.000-07:00

No tenia gaire clar que anava a veure, l'Anna em va parlar d'un espectacle sobre la Borsa pels Radicals Lliures i se'm va disparar la curiositat. Una idea que no m'atreveixo a classificar de brillant però si de molt encertada, sobretot tenint en compte el concepte del cicle teatral que any rere any despedeix la temporada. Pantalles, connexions en directe amb Wall Street a través d'un cable verd i el millor de tot, aconseguir que l'espectador surti sentint que ha format part d'alguna cosa, que el que ha passat a escena no ha sigut una mera representació de la que ha estat un voyeur a les fosques. Durant l'hora i mitja que va durar l'espectacle no vaig sentir estussegar, ni paperets de carmel arrebregats, ni moviments incòmodes a les cadires, en moments fins i tot no vaig sentir ni respirar a la resta d'espectadors, aguantant l'aire esperant per veure si les seves accions pujaven o baixaven, si surtirien de la sala amb uns quants cèntims més a la butxaca, no suficients com per pagar un trist cafè però si com per fer pujar la moral als desenganyats amb les arts escèniques.
Tot això està molt bé. Però la pregunta que em faig des de divendres, i a la que no he trobat resposta és, no si això és teatre, sino, quin tipus de teatre és? què em volien dir a part de "invertir en borsa es fácil si sabes como"?

Melic infinit

2009-04-09T09:34:00.001-07:00

JA ESTÀ DISPONIBLE!!

Guión y dibujos: Dash ShawT

raducción: Elisabeth Massana

Rotulación: Gabriela Miciulevicius

Maquetación: Sergi Puyol y Antoni Joan Mascaró

Publicación: abril de 2009

Monocromo (marrón sobre blanco)720 páginas.

27 €

Disponible en dos portadas diferentes
ISBN: 978-84-92615-03-2

"Ombligo sin fondo" es una tragi-comedia que narra los avatares de la peculiar familia Loony.
Después de 40 años de matrimonio, Maggie y Peter Loony dejan estupefactos a sus hijos al anunciarles que han decidido divorciarse por que ya no están enamorados. Esta declaración tendrá lugar en su espeluznante casa en la playa, donde han reunido a toda su familia para pasar la última semana juntos.
Dennis, el hijo mayor, se esfuerza en comprender tal decisión, a la vez que intenta enfrentarse a los problemas que atraviesa su propio matrimonio. Como cree que sus padres esconden los verdaderos motivos de su divorcio, Dennis se embarcará en una intensa búsqueda de la verdad inspeccionando todas las claves, puertas falsas y túneles secretos en pos de encontrar las verdaderas respuestas. Claire, la segunda hija, es madre soltera de Jill (una adolescente de 16 años), que, por sorpresa de todos, se mantendrá apática al respecto. Peter, el hijo menor, - un director de poca monta que sufre crisis paralizantes a causa de su tremenda inseguridad- se mantendrá al margen para centrarse en empezar un romance con una misteriosa orientadora social que conoce en la playa.
Durante esos seis días, los protagonistas tropezarán los unos con los otros sin prestarse mucha atención, consumidos por los propios problemas y conflictos de la vida diaria. A través de la narración de los acontecimientos, Shaw nos brinda una historia que deja espacio para explorar las relaciones entre los diferentes protagonistas, en un esfuerzo como dibujante para los detalles; pequeños gestos y expresiones que confieren una dimensión vívida y realista a los personajes.

http://www.apaapacomics.com/index.php?/novetats/ombligo-sin-fondo/

Seduir és estèril

2009-03-31T11:18:00.000-07:00

1

M'he tret les ulleres fa estona. Entre l'alcohol i la llum que hi ha darrera l'home que m'acompanya no veia res, ara, com a mínim, les formes es difuminen en els seus contorns, perdo la perspectiva de la llunyania i la nebulosa de formes i foscor pot ser atribuïda a alguna cosa més que una simple borratxera. No sé de què em parla, em perdo en els seus gestos, els cercles que dibuixa amb els braços a l'aire, el fum de la seva cigarreta que de tant en tant toca els seus llavis humits, com el meu entrecuix. Em podria explicar qualsevol cosa que ara mateix no l'escoltaria. T'ha passat alguna vegada? Estas asseguda davant d'un home que et fa perdre el sentit de la manera més irracional que hagis viscut mai, i mentre et parla esdevens poc a poc conscient de la voluptuositat del teu cos, t'hi atances sabent que el teu apropament és inútil, busques qualsevol excusa per tocar-lo però, fins i tot si ho aconsegueixes, no serveix de res. Ha de ser ell qui et toqui, i si pot ser intencionadament. Buido el got de gin-tònic amb un últim glop desesperat, els glaçons em repiquen contra les dents i una gota em regalima per la barbeta. L'aixugo i em llepo el dit però ell res, segueix hipnotitzat pel seu propi discurs.

Escriu-me si no reps aquesta carta

2009-03-16T09:18:00.000-07:00

Estimada,

Arriben bones noves per correu postal un cop superats els idus de març, no a la teva adreça, que s'ha convertit en un reducte de caixes de cartró plegades on un potus abandonat lluita per continuar essent el record del primer trasllat i d'aquells girassols que penjaven de la cistella d'una bicicleta robada.
Els primers braços esblanqueïts s'atreveixen a treure el nas ara que els idus han deixat pas a la calor, passatgers de primera aterren mentre una motxilla dona voltes abandonada a una cinta d'aeroport i el seu propietari, cansat del pes a les espatlles, saltironeja per una platja que ja s'omple de xiscles i radiocassettes amb so de llauna.
Estimada, t'escric convençuda de que aquestes lletres mai arribaran a bon port i enyoro aquells matins on la mandra ens feia quedar ajagudes al llit sota un llençol esquinçat, herència de la tia Lola.
Sóc un mosquit a punt de ser esclafat, em queden menys de vint-i-quatre hores de vida però aquest cop no penso demanar clemència.

Una abraçada,

Las cortinas ondularon...

2009-03-03T03:55:00.000-08:00

Montevideo em recordà una mica Barcelona. Hi vaig arribar després de marxar d'amagat d'una casa en runes, un apartament sense les quatre parets i el sostre, al divuitè pis d'un edifici al barri de Colegiales, Buenos Aires. La deshumanització d'aquella ciutat es manifestava en cadascuna de les seves pedres de terres enrajolats, en les distàncies quilomètriques i la dificultat de moviment. A prop del pis sense parets hi havia l'estació de tren de Colegiales, un dels últims reductes d'una xarxa ferroviària decadent i desaprofitada que feia el trajecte fins a Retiro i que construïda sobre una plataforma de ferro servia d'aixopluc als rodamóns en dies de pluja.

Em vaig despertar amb les cames adolorides, el sofà on havia passat la nit era de dues places i tenia els reposabraços massa alts, de manera que després d'intentar postures impossibles i fer una infinitud de cabrioles vaig acabar arronsada en posició fetal. Al matí, després de gairebé vuit hores de son, els ossos de les meves extremitats inferiors van espetegar estrepitosament i em van deixar un doloret quasi imperceptible però constant. Vaig marxar d'amagat, com si fugís avergonyida d'un amant al que no volgués tornar a veure, no sense abans deixar un gargot sobre la taula que volia ser una nota d'agraïment i un llibre d'en Pla traduït al castellà. En arribar a Colegiales, vaig comprovar la meva butxaca esperant trobar les últimes monedes que, zelosa, em resistia a gastar per por de que fossin la meva darrera oportunitat de viatge i em vaig acostar a una guixeta protegida per un vidre que em tornava la meva pròpia imatge escabellada, impedint qualsevol contacte visual amb la veu que em comunicava el preu del bitllet. Sesenta centavos por favor. Pague sólo con monedas. Colabore con el cambio. Potser perque no li vaig veure la cara, la veu d'aquell home, ronca, com si tingués un gargall al coll que es resistia a escopir, se'm repeteix insistentment des d'aquell dia. Penso en com deuria ser la seva cara o les seves mans i l'imagino amb arrugues als ulls de tan aclucar-los per evitar els reflexes del sol.

El bitllet de tren per sesenta centavos em va portar fins al Retiro, una estació que tot i només rebre passatgers de trajectes curts i estar envoltada per una de les villas amb més mala fama, encara conserva la grandiositat d'haver estat punt de partida i arribada de magnifiques destinacions. Jo em dirigia a la terminal del port per embarcar en un buque amb destinació a Colonia. Un cop més l'escala del mapa em va traïr, obligant-me a caminar durant més de tres quarts d'hora sota un sol de justícia i carregant la motxilla pesada a l'esquena pels angars del port. Suada i exhausta arribava a la terminal amb el temps just de correr per una passarel·la fins al meu seient i aclucara els ulls per combatre la gana.

L'arribada a Colonia va ser una mica accidentada, després del ritual de segellar passaports d'entrada i sortida i d'haver de justificar la meva visita a Uruguay davant d'homes uniformats, van sospitar dels continguts de la motxilla i em vaig veure obligada a escampar les meves poques pertenències a sobre un mostrador de fusta corcada. Quatre samarretes, una tovallola molla i un grapat de llibres que van ser minuciosament estudiats per un home de mitjana edat que s'amagava sota unes ulleres estancades a la punta del nas. Finalment em van deixar pujar al bus que m'havia de portar a Montevideo, on vaig arribar després de dues hores llargues de viatge soportant els roncs de mig vehicle.

A Montevideo, durant una passejada matinera vaig entrar a la Librería Oriente/Occidente. M'havia llevat aviat per esmorzar amb l'anfitrió de la casa on m'allotjava, un home de gairebé cinquanta anys, pare separat de dos fills adolescents que treballava al banc nacional i estudiava pedagogia i literatura per vocació. L'Andrés, que així es deia, em va assenyalar un fotimé de punts sobre el mapa, entre ells la Librería Oriente/Occidente, entrar-hi volia dir fer un salt al temps de Sherlock, al Londres emboirat i gris, a Willy Fog i les boles del món que amaguen ampolles de licor, senyors que fumen amb pipa i beuen amb copes massa grosses. M'havia promès no comprar cap més llibre, la meva bossa ja era força plena i em quedava més de mig viatge per endavant. Vaig mantenir una conversa amb el llibreter per cortesia, no en tenia masses ganes però volia justificar la meva presència al seu establiment i compensar la manca de compres, i quan em disposava a marxar els meus ulls, acostumats a passar la vista pels lloms dels llibres que esperen pacients a les prestatgeries, van trobar una petita joia, una història que feia mesos m'havia explicat un geni que aparegué al fons d'una copa de cervesa. Després de caminar per una ciutat tan poc humana com Buenos Aires, d'escapar a Montevideo, d'evitar la conversa amb estranys, aquell llibre em recordà que en algun lloc del globus terraqui hi havia aquell home escabellat que assegut a una escala un bon dia em va explicar un conte mentre gesticulava amb grandiositat. Desconec si va ser destí o casualitat, sigui com sigui vaig ignorar la meva determinació i li vaig comprar. No podia ser de cap altre manera.

Desconfiança, desil·lusió, desànim, desconnexió, desig

2009-03-02T05:19:00.000-08:00

No.1
Desconfiança

Li miro la cara i veig el monstre que s'hi amaga, que s'arrossega, alimentant-se de despulles, per arribar a l'infinit. A l'infern, si l'infern no fos un mer invent, l'esperarien amb els braços oberts.

No.2
Desil·lusió

Vaig comprar-me un vestit verd i amb un gin-tònic compartit vaig brindar per una nova vida. Ell em parlava de Beckett mentre la seva mà se m'enfilava per la cuixa. Cap a l'infern que bullia entre les meves cames. Aviat farà dos anys que vam morir plegats.

No.3
Desànim

M'alço forçada pel so insistent del despertador. Davant del mirall només veig bosses negres sota els ulls, parpelles inflades. A la pica un esput de sang. Arrossego els peus cap a la obligació diària.
Quan era petita fingia mals de panxa per no anar a natació.

No.4
Desconnexió

No importa quantes hores passem asseguts al costat de la mateixa persona. Dia sí, dia també. No sóc material conductor de la seva electricitat.

No. 5
Desig

...de confiança, d'il·lusió, d''anim, de connexió.

Fragmentos para Rebeca Yanke

2009-02-25T01:20:00.000-08:00

Querida Rebeca,

Hace semanas que un torrente de palabras espera en mi garganta para ser escupido en el momento idóneo. Desgraciadamente para mí, he perdido toda capacidad de análisis y el momento no llega, no me culpes, me enamoré de un genio.

Después de nuestras noches de humo en los bancos de madera de la plaza de cemento, he cambiado la cortina amarilla y las vistas a la catedral por un minúsculo habitáculo al que aún me estoy amoldando. Las paredes son blancas y en un acto de autodeterminación he pintado el marco de la ventana de rojo, simplemente para dejar constancia de mi paso por este mundo. Poco a poco voy forrando las paredes de libros, de letras, de historias y pesadillas, y duermo en las alturas con tres almohadas y una manta verde. Sigo sin noticias de cuando escaparé de este rincón para venir al tuyo, y aún custodio tu consonante que pronto será entregada a su digna propietaria. Reconozco que le he cogido un aprecio especial, la R acompaña mis noches y me recuerda que la desconexión total no es posible aún.

Entretanto, cumplo con mis obligaciones diarias, me pongo la sonrisa al salir de casa e intento mantenerla lo suficiente, hay ojos escrutadores que ven más allá y se dan cuenta de que, en realidad, hay una mano que me asfixia la bilis, y por ello no escupo.

Intento desvincular mi estado de ánimo de aquel nombre de una sílaba que también a ti te aterra, pero los momentos de debilidad son demasiado frecuentes, y por ellos me castigo. No fui hecha para ser una mujer fría y distante, para mostrar desinterés o fingir indiferencia. La piel de mi cara responde a las adversidades del clima con descamación y rojez, con picores que aparecen tras horas en ambientes hostiles. No hay manera de esconderlo. Soy mujer-piel, hoy, toda yo soy descamación y rojez. Salitre.

Pero dejemos las lamentaciones. Sentada bajo una bombilla que cuelga desnuda del techo encontré palabras que quiero compartir contigo, fragmentos que te pertenecen porque forman parte de la eternidad de tu imaginario. Me hubiera gustado grabarlos en una cuchara o en el fondo de una taza, de momento, aquí te los dejo.

Como siempre, te abrazo y espero el instante en el que, de nuevo, tus ojos verdes y mi piel descamada compartirán un brebaje caliente, o una noche de humo.

"Hacia la escritura.
Los árboles son alfabetos, decían los griegos. Entre todos los árboles-letras, la palmera es el más hermoso. De la escritura, profusa y clara como el surtidor de sus palmas, posee el efecto primordial: la caída."
Roland Barthes en Roland Barthes por Roland Barthes.

“Ciertamente es abyecto ser creado y vivir y sentirse irreductiblemente determinado hasta en sus menores reductos, hasta en las ramificaciones mas impensadas de su ser. Después de todo no somos más que árboles, y está probablemente inscrito, en un codo cualquiera del árbol de mi raza, que me mataré un día dado.”

Antonin Artaud en “A propósito del suicidio” Carta a la vidente.

Paper mullat

2009-02-25T00:43:00.000-08:00

Allò que em fa adormir-me cada nit amb el coixí xop de llàgrimes és la mort d'una esperança, com si en els últims mesos hagués acaronat i besat un nadó entre els meus braços, adonant-me, poc a poc, que era mort.

retrats III

2009-02-22T16:19:00.000-08:00

Mecánica de materiales

2009-02-10T09:56:00.000-08:00

Incontrolable boca de l'estòmac
perforada d'àcid digestiu
que, punyent, s'esbalota.

[1531; del ll. heroĭcus, -a, -um, íd.]

2009-02-04T10:18:00.000-08:00

Deu ser per l'arribada de bones noves que avui em sento heroica. No es tracta d'un tipus d'heroisme corrent, és d'aquell que et fa prendre decisions absurdes com les de creuar un país de distàncies monumentals en autobus, fins i tot si això significa passar més de vint-i-quatre hores asseguda al costat d'una colla de vídues que només ploren a les arees de servei. És aquell tipus d'heroisme que t'alça uns pocs milímetres de terra, tan pocs que són imperceptibles per l'ull humà però no pels teus peus, que no toquen a terra. Un heroisme que et faria mirar de fit a fit l'enemic més terrible i esclatar a riure, el que et faria mirar de fit a fit l'amant ocasional i esclatar a riure per l'absurditat de tot plegat, perque la majoria de vegades som tan estúpids que ens compliquem fins arribar a això, l'absurd d'un diàleg de Beckett. Tu el miraries, esclataries a riure, el besaries, i després marxaries caminant amb els peus que no et toquen a terra, sense mirar enrere.
L'efecte de l'heroisme però, per sort o per desgràcia, només et durarà unes hores. Massa poques com per trobar l'enemic... o l'amant.

Quan la Candelera plora

2009-02-02T05:28:00.000-08:00

(Pel Joan)

Em guaitaves amb els teus ulls petits
quan et treies les ulleres
i tornaves la vista al diari
de dilluns a dissabte.
Diumenge, deies, et senties estafat.
Any rere any
repetint moviments mimètics:
comprar un pot de mel per passar l'hivern
rosegar ametlles garrapinyades
potser, si et senties generós,
portaves un ficus a la Mercè.
I d'amagat, o això creies,
una paperina de fruita confitada
que et menjaves abans de l'hora de dinar.

Tornaves just per gratinar els canelons
subjectant la safata amb unes pinces
i un aixugamà rosegat pels ratolins.
I ens miraves burleta amb un davantal
de ratlles blaves i betes blanques.
La camisa, sempre arremangada fins als colzes
i les ulleres reposant sobre el front
per no ser entelades.

Cada any. Mimètic.
Només canviaven, i tampoc no gaire,
els titulars del diari.

insomni a primera hora del matí

2009-01-30T01:56:00.000-08:00

El mirall és traicioner, de fit a fit amb la mirada a un horitzó que es troba a menys d'un metre de distància em despullo de robes de mediocritat per adonar-me que he estat massa transparent, massa incapaç, si és que és possible mesurar la incapacitat, de posar el fre que la veu de la consciència transformada en amant dels impossibles em repetia cada cop que seiem davant una copa gasosa plena d'alcohol.
Ara hi ha una processó d'imatges que ni tan sols estan en blanc i negre,revelades amb un fixador en mal estat, cada cop que una espurna de llum s'hi acosta es van tornant més grises, o potser més blaves, fins a difuminar de tal manera les línies que la imatge, el contrast entre llum i ombra, s'esvaiex, i només queden píxels que prendran forma quan aprengui a mirar-me'ls des de la distància.

coses que et passen pel cap quan la flama d'un encenedor ilumina una rajola trencada

2009-01-27T02:03:00.000-08:00

Ha començat, en mi, la paranoia.
Tanco els ulls i veig imatges del pitjor culebrot
I veus que repeteixen un desenfrè de porqueria.
Tot per la incertesa.
Per la il•lusió que em van fer empassar amb cullerades
De dibuixos ensucrats de gripaus plens de pèl.
Per la minsa possibilitat de que
Tot passant les hores tancada a una torre de vidre esmorteït
Fora al fred
Mentre el vent escampa teulades mal clavades
Mentre els trobadors reciten obvietats oblidades
Amb rimes fàcils
Col•leccionades per fascicles cada setembre
I ara també
Al gener—
Allò passi.
...
I si passa, què passa?

Crònica d'un dilluns

2009-01-19T05:43:00.000-08:00

Asseguda al costat d'un radiador que em sobreescalfa la cuixa dreta somric a desconeguts, agraeixo que em donin diners que guardo a una caixa que caixala i espero l'hora de dinar. Els dilluns estan maleïts, son víctimes de l'odi colectiu que no sap admirar la seva promesa setmanal d'un nou inici. Per què festegem l'inici d'un nou any i no el d'un nou dilluns? Imagineu la disbauxa i les oportunitats per nous propòsits, el confort de saber que no cal esperar el primer dia de gener per deixar de fumar, anar al gimnàs o estudiar un idioma.
El meu dilluns ha començat d'una manera força atípica car m'he alçat del llit abans que el sol, fet que en els últims temps només s'esdevé davant la promesa d'un viatge en aeroplà. Amb lleganyes encara als ulls he empassat un iogurt amb trossets de préssec i després m'he deixat empassar jo mateixa pel transport subterrani per eixir a la nova plaça de ciment amb tortugues engabiades de Lesseps. La caminada fins la parada de bus m'ha portat records borrosos d'una nit força propera però el transport groguenc ha arribat massa aviat i no m'ha permès recrear gaires records.
Arribada al carrer Mora d'Ebre, m'he trobat palplantada davant un edifici chato d'una pujada estreta, esperant a un tal senyor Ramón que m'havia de fer de Cicerone per les estàncies d'una possible nova llar. El senyor Ramón ha arribat tard, engominat i amb una bufanda rosa a la mà. Us estalviaré els detalls de la vivenda per manca de rellevància i només us diré que un cop més m'ha deixat glaçada la fredor del comercial de la inmobiliaria, com es pot prendre tan a la lleugera una decisió que em pot trasbalsar la vida? L'home s'ha sorprès quan he volgut saber on era el desaigüe per la rentadora o quan, aprofitant que m'ha repetit unes quatre vegades que viu al barri, li he preguntat per supermercats i fruiteries. M'ha ventilat depressa, suposo que el petit estudi de preu mòdic no li deu reportar una comissió suficientment elevada com per perdre massa el temps amb una possible llogatera adormida. Acte seguit, i en un desig d'investigar les poques botigues properes a l'habitacle, he visitat la fleca del barri, l'únic forn de pa que m'he trobat des que he abandonat l'avinguda Vallcarca. L'establiment tenia aires de botiga exclusiva, fet que he corroborat primer amb el trace que m'ha professat la fornera, i després, amb el preu exorbitat d'un modest i minúscul croissant de sobrassada. He tornat a la plaça Lesseps xuclant la sobrassada que m'havia quedat entre les dents i a les puntes dels dits, fent un balanç mental dels pros i contres d'abandonar la meva habitació de llit individual i finestra de cel·la per anar a viure al costat d'un forn on els croissants costen una ronyonada, i tot passejant he arribat a la plaça de la Virreina on m'he assegut a fer un cafè i a gaudir de les dues hores de treva que tenia abans d'entrar a la feina.
La resta... millor us l'imagineu.

La invenció d'Irlanda

2009-01-17T09:02:00.000-08:00

If God invented whisky for preventing the Irish from ruling the world, then who invented Ireland?

La pregunta que llança Patrick Kiberd a La invención de Irlanda és de resolució dubtosa, impossible de trobar una resposta satisfactòria per un públic general, Irlanda se l'han inventat els propietaris del pub, els destil·ladors de poitín (whisky casolà d'alt contingut alcohòlic, la seva destil·lació i consum és il·legal), els anglesos, Eamon de Valera i Michael Collins, Bobby Sands i una llarga llista de màrtirs republicans, l'esglesia catòlica i sobretot els escriptors. Si Oscar Wilde mantenía que la boira l'havien creat els poetes, els estudiosos afirmen que Dublin no és més que una invenció de Joyce, i que si la ciutat desaparegués es podria reconstruir gràcies al Retrat de l'artista adolescent, Dublinesos i sobretot L'Ulisses.
Des de fa anys m'ha inquietat la gran concentració d'escriptors altament prolífics i dignes del meu respecte i admiració en un tros de terra tan petit. Em pregunto per què no trobem la mateixa quantitat d'escriptors Danesos o Finesos presents en la història de la literatura universal. Admeto que el fet d'escriure en llengua anglesa és un factor vinculant important, els primers formuladors de canons literàris pertanyen a l'escola anglosaxona i la colonització britànica primer i nord-americana després han fet de l'anglès la llengua franca per antonomasia. Tot i això, els irlandesos han transformat aquesta llengua, que també a ells va ser imposada, i des de l'hiberno english han conquistat, si no un trosset de món, com a mínim sí un trosset de la meva prestatgeria i del meu cor. L'última descoberta ha estat el dramaturg Conor McPherson, a qui la Sala Beckett dedica un cicle teatral.
Les obres de McPherson són profundament humanes, casolanes, fin i tot es podrien titllar de provincianes, i al mateix temps esfaraidorament universals. A Dublin Carol, la primera obra del cicle, la vida del senyor Plunkett, el descobriment de les seves misèries, la destrossa causada per la seva adicció a l'alcohol i el retrobament amb la seva filla després de deu anys estan narrats amb un to tragicòmic que subratlla les contradiccions de les relacions humanes, inexplicables racionalment. La futilesa d'intentar trobar raó en la visceralitat dels sentiments es manifesta quan Mary confessa al seu pare que tot i el que ha fet, tot i haver-la abandonat, ella l'estima. La resposta de Plunkett, un sec i al mateix temps innocent "Per què?" és la pregunta que mai podré respondre.
Hi ha prou conflicte en una sola persona com per omplir dues hores de teatre, diu McPherson, però per omplir-les sense que l'espectador sigui conscient del temps fa falta molt més que conflicte.

www.salabeckett.com
http://doollee.com/PlaywrightsM/mcpherson-conor.html

calçat inapropiat

2009-01-17T08:52:00.000-08:00

Des de fa anys m'he caracteritzat per portar sempre les sabates inapropiades i per destrossar aquelles poques supervivents que aconsegueixen abandonar la sabateria amb mi. Un dels meus malsons més recurrents és el de trobar-me descalça al mig d'una ciutat i haver de caminar per sobre de punxes, llaunes, vidres trencats o quitrà bullent. Per molt temps que passi, no n'aprenc.

trobades amb una poeta

2009-01-07T04:04:00.000-08:00

Vaig començar a admirar la Rebeca molt abans de que ens coneguessim, admirava la seva prosa, la manera gens exhibicionista que tenia de compartir la seva vida amb milers de desconeguts, la facilitat que tenia de saltar d'una lectura a un altra com si creués un riu per damunt un camí de pedres.
Ahir quan vaig tornar a casa ja havia marxat, el seu escampall de llibres ja no ocupava part del menjador amb el meu i a sobre la taula em va deixar una consonant. La Rebeca és el tipus de persona que no s'avergonyeix de caminar pel carrer amb una vocal a la mà i ha fet del paroxisme la seva màxima i dels espàrrecs verds la seva arma defensora. Assegudes a una plaça de ciment pintat de verd, enguantades i enbufandades, ella amb la seva capa de Sherlock, jo amb el meu abric d'Anaïs, vam brindar amb fum per celebrar la hipermotivació, la nostra natura entusiasta, la manca d'organització necessària i essencial i el fet de que, allunyades geogràficament, ambdues ens trobem en el mateix limbo, un limbo que casualment porta el mateix nom d'una síl·laba i quatre lletres, una vocal que ni ella ni jo hem portat mai a la mà, però que no ens importaria guardar a la butxaca. Jo ara tinc una missió, fer arribar la consonant a la seva propietària legítima, però mentre no ho faci, la seva presència em recordarà el plaer que ha estat compartir unes nits fredes a la plaça de ciment amb la poeta paroxista més gran que he conegut fins ara.

Poesia per acabar l'any

2008-12-31T09:58:00.000-08:00

Avui les meevs paraules no són fèrtils, deixem que parli la poetessa...

I Am Vertical

But I would rather be horizontal.
I am not a tree with my root in the soil
Sucking up minerals and motherly love
So that each March I may gleam into leaf,
Nor am I the beauty of a garden bed
Attracting my share of Ahs and spectacularly painted,
Unknowing I must soon unpetal.
Compared with me, a tree is immortal
And a flower-head not tall, but more startling,
And I want the one's longevity and the other's daring.

Tonight, in the infinitesimal light of the stars,
The trees and flowers have been strewing their cool odors.
I walk among them, but none of them are noticing.
Sometimes I think that when I am sleeping
I must most perfectly resemble them--
Thoughts gone dim.
It is more natural to me, lying down.
Then the sky and I are in open conversation,
And I shall be useful when I lie down finally:
The the trees may touch me for once, and the flowers have time for me.

Sylvia Plath

caos

2008-12-23T10:59:00.000-08:00

la evolución humana

Un guitarrista afina, el de seguretat em diu "para que le alegre su día le han traído una serenata" i riu

la hermandad de la daga negra

Un somriure còsmic degudament interrumput

todos se van

Ha vingut el noi de l'arracada, que m'agafa el braç quan li busco llibres

anècdotes de farmacèutics, infermeres i la mare que els va parir

però avui no li he trobat el que buscava, i com sempre s'ha mirat les novel·les més apocalíptiques

vida de filósofos cínicos

al final ha marxat i jo segueixo aquí, desitjant sentir el brunzit de les orelles que

los objetos nos llaman

m'anuncia el paraís. Una nebulosa als ulls, una punxada de dolor

un estudi introductori a la psicologia light
entre balmes i rambla catalunya
passat l'ascensor a mà esquerracincuenta
ideas para mejorar tu vida
no sou suscriptors de la Vanguardia?

gairebé insignificant, a vegades un crit, però el crit només en els moments d'angoixa

La fiesta del chivo
La muerte de Arturo
León, el africano

el nus a la boca de l'estòmac

teniu series de televisió?

i el somni. El primer record és d'uns tambors, després n'han vingut d'altres. A l'obrir els ulls tot va més lent, no et pots alçar massa de pressa. Els viatges astrals són cansats. I tot per haver estat covarda un cop més.

Solstici

2008-12-16T11:03:00.000-08:00

Cedim la paraula a Miquel Martí i Pol, gràcies Ramon per regalar-me'l al final de la teva carrera

Reconduïm-la a poc a poc la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i am turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç caurà en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara escolpim nosaltres.

larmes

2008-12-14T12:01:00.001-08:00

El primer home que vaig estimar

2008-12-10T13:12:00.001-08:00

Ahir vaig sopar amb el plat de l'avi, feia servir sempre el mateix, deia que el cercle del plat tenia la mida perfecte per mesurar la quantitat de menjar necessària. Tenia el seu plat i el seu tovalló i posava un tros de palleta al setrill per estalviar oli, amania cada tomàquet individualment i quan llegia el diari es posava les ulleres al front, després feia una ganyota i les ulleres li queien a sobre el nas. El menjador de casa era diferent quan hi havia els avis, on ara hi ha el sofà abans hi havia la taula grossa i l'avi, que tenia la seva tele i l'aparell descodificador per veure el futbol seia al costat de la porta de la galeria durant hores. Mirava el futbol, llegia el diari, feia mots encreuats o mirava l'avia de reüll, pendent de que ella sempre estigués bé.
Hi ha milers de detalls de la nostra relació que es van esborrant poc a poc, recordo el seu barret de palla a l'estiu i un matamosques vermell, una camisa amb ratlles verdes i liles i el davantal blau que portava quan cuinava macarrons. No volia que els menjars portessin massa oli i feia conserves i col-i-flor amb vinagre. Hi ha molts moments de la seva vida que mai va compartir amb mi, la majoria succeïts abans que jo veies la llum, d'altres, quan només un marrec, m'arrapava a les seves cames. Deien que la meva avia podia contactar amb els morts, que potser això la va convertir en la dona malalta que va ser, la malaltia però mai li va arrencar el somriure dels llavis, va ser l'avi que se'l va endur.
Jo havia d'estudiar pels exàmens i em passava els matins en una sala d'hospital amb l'avi ple de tubs i l'avia tremolant com una fulla. Em vaig empassar les meves pors per alimentar-lo per aquell tub de goma, quan recordo aquelles farinetes fastigoses que jo empenyia amb la xeringa tub amunt fins al seu estomac em vénen ganes de rujar. De cop i volta aquell home que m'havia cuidat i que em va agafar en braços i em va donar per morta el dia del primer desmai estava estirat davant meu amb la boca torta i uns bolquers i quan em mirava al meu rostre hi veia el de totes les dones que va estimar a la seva vida. L'única que no es va confondre en un calidoscopi de formes femenines inconnexes va ser la Mercè. La iaia Mercè. L'agafava de la brusa i l'obligava a mirar-li els ulls, uns ulls que quan es treia les ulleres i se les posava al front es tornaven gairebé minúsculs. Tenia por i era conscient de la seva pròpia mort, era un home fort que en un parell de setmanes va veure com el seu cos deixava de respondre i va fer una regressió veloç fins a un estat de dependència que va fer que el seu fill l'hagués de portar en braços en més d'una ocasió.
Aquell últim dia el metge ens va dir que la mucositat que s'acumulava al seu coll l'ofegaria, per molt que aspiressin les babes aquell home moriria ofegat sense que s'hi pogués fer res, l'infart cerebral no havia pogut minvar la força de les seves cames que s'entortolligaven amb el llençol, aspre després de tantes rentades, però feia que no pogués empassar i el color del seu rostre fos cada cop més blavós. A mig matí només la meva avia era capaç de fer-lo parlar amb una certa coherència, potser perquè ella sempre havia pogut parlar amb els morts.
Vaig marxar de l'hospital cap a les cinc, amb els ferrocarrils, i vaig anar fins la ciutat per caminar una estona mentre els llibres a l'esquena em recordaven que suspendria els exàmens i que més valia que deixés d'estudiar. Vaig entrar a una llibreria, em vaig comprar un poemari de l'Emily Dickinson i vaig tornar cap a casa. En arribar va començar a ploure, vaig obrir el llibre i no havia llegit ni tres versos quan el meu cosí va trucar a la porta. L'avi havia mort, el cel plorava i jo no vaig tornar a obrir aquell maleït llibre mai més. La pols encara s'hi amuntega. L'he portat amb mi a tots els llocs on he viscut. El dia que el llegeixi serà el dia de la meva mort.

sobre com canviar les coses

2008-12-10T09:22:00.000-08:00

Si us digués que ja m'he suïcidat dues vegades em prendríeu per boja. Deixeu-me que us digui una veritat, en aquest món un s'ha de suïcidar per arribar a ser algú, sinó ningú et respecta.
El primer cop va ser realment difícil, m'espantava fer el ridícul i aparèixer a la llista de suïcidis més patètics, no em considero ni patètica ni pragmàtica tot i que a vegades em sorprenc fent coses que prenen aquests qualificatius. Si el suïcidi no és gens pragmàtic, tampoc ha de resultar patètic. Vaig ficar el cap al forn, va ser lent.
La segona vegada va ser més fàcil, en la intimitat d'una sala blanca em vaig empassar el canó d'una pistola i vaig disparar, encara hi ha gent que visita la sala i es mira i remira la taca buscant les traces del que va ser la meva vida fins llavors.
Ara em toca tornar a suïcidar-me, evidentment no puc repetir, he de trobar una nova manera de fer-ho i saber això em torba, no dormo, no menjo, no parlo, no llegeixo, no follo, no somio, no pixo, només penso en com m'ho faré per superar l'espectacular tret a la gola i l'escampall de sang convertit en art, una performance.

fumarades

2008-12-09T04:33:00.000-08:00

A la bossa porto una safata de croquetes i una lasagna congelada a punt de desfer-se, m'hauria d'afanyar i anar cap a casa però estic enganxada al terra d'aquest locutori llardós, esperant.
Les nits han pres el protagonisme i l'alcohol corre massa de pressa. M'ha atrapat la voràgine. Llegeixo porcades, Joan Fuster diu que el sexe és porc. Ho ha de ser per força perque fem servir el mateix per pixar que per follar.

El difícil no va ser venir, va ser marxar sense perdre l'equilibri caminant per carrers empedrats.

definicions de manual

2008-12-04T04:13:00.000-08:00

por1
	[s. XII; del ll. pavor, -ōris, íd., cat. ant. paor, der. del ll. pavēre 'tremolar']
	1 f PSIQ Torbament de l'ànima, sentiment d'inquietud i commoció psicofisiològica que hom experimenta davant un perill imaginat.
	2 f Aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s'esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitja. No veníem perquè teníem por de molestar-vos.

petit apunt teatral

2008-12-02T12:22:00.001-08:00

Al finalitzar la jornada laboral A i B parlen.

A. No anem bé.
B. No
A. Hem de fer la revolució.
B. La revolta.
A. La revolta.
B. I què farem?
A. No ho sé.
B. Què direm?
A. No ho sé.
B. Per on es comença?

retrats II

2008-12-02T02:40:00.000-08:00

Sombreros L'espera

Innocència

Reclusió

Saviesa

Música al carrer Home que pensa

Passat

Quilombo

Amabilitat

sobre el poder de decisió

2008-11-30T02:49:00.000-08:00

Inconscients, tendim a creure que les decisions més importants de la nostra vida les prenem nosaltres, quan massa sovint són els altres que decideixen sobre nostre i nosaltres només podem intentar pair la nova situació i adaptar-nos, o en el millor dels casos queixar-nos sense cap mena de resultat. El banc decideix que ets una persona indesitjable i no et deixa diners, el teu jefe decideix que vol exprimir-te més sense la mes mínima intenció de retribuir-te econòmicament com cal, el teu amant decideix que ja s'ha cansat dels teus gemecs, i així fins un llarg etcètera de canvis que t'obliguen, dia rere dia, a replantejar, a reconstruir.
El pitjor d'aquestes decisions externes a la teva persona és que ningú te'n demana la opinió, la majoria de vegades ni tan sols te n'informen i t'ho trobes de cop i et fots de lloros.

Avui m'he llevat amb una boira espessa al cap, ressaca i fred. No tinc cap intenció de que les meves paraules tinguin cap tipus d'efecte sobre ningú més enllà de la meva pròpia persona, escriure-les, potser, em faci despertar d'una vegada.

onades

2008-11-28T04:24:00.000-08:00

plou
camines cap a casa amb un paraigües que ningú té clar de qui és
arribes davant l'edifici i veus una llum tènue a casa teva
l'acte de comunicació forçada que t'espera si puges les escales fa que continuis caminant
sense direcció
et creues amb gent que camina depressa
demanes una cigarreta
uns metres més enllà demanes foc
fumes
el fum del tabac es barreja amb el teu alè
fa fred
notes l'aire que entra dins al teu cos per l'escletxa de l'abric
has de cosir el botó
el vas perdre l'hivern passat
passes per davant un cotxe on un home s'està fent una palla
us mireu durant uns instants
sents una onada de fàstic
t'ajups
vomites
el vòmit fa olor de cervesa i salsa picant
alces la vista i te'l trobes davant teu
amb el seu moviment constant
encara plou i la sorra és mullada
és massa fosc per veure l'horitzó però saps que hi és
igual que saps que per molt estàtica que et sentis ara mateix
el mar sempre et fara ser conscient que tot es mou

llàgrima seca

2008-11-26T02:41:00.000-08:00

una batidora de plàstic
d'aquelles
dels estius
dels batuts amb palleta
quan bufaves i t'omplies la samarreta de taques de xocolata
ha esmicolat trossets de realitat
i els ha escampat
no saps per on
la molt puta!

no era aquest el tracte

t'arrossegues buscant als racons amagats
trobes un guant de fa dos hiverns
ple de pols enganxada, fastigosa
no et servirà
en aquest hivern quasi-nuclear

a la gola
t'empeny
una merda de llàgrima que no s'atreveix a sortir
fins i tot per això ets covarda

exercici 2.0

2008-11-25T04:01:00.000-08:00

Una sala d’estar. B està assegut al sofà llegint el diari. Seguirà llegint durant tota l’escena com si al seu voltant no passés res.

A: Cóm ha anat la tarda?

Silenci

A: He passat per la botiga de telefonia a que se’m miressin el mòbil. Els he dit que no era normal això i que hi fessin alguna cosa. Per que a veure, ja em diràs si és gaire normal que només pugui guardar deu missatges a la bústia d’entrada, però en canvi l’espai de la bústia de sortida sigui il·limitat. El xitxarel·lo de darrere el taulell m’ha mirat com si no hi toqués.

Silenci

A: No és gaire normal oi? Per què els vull jo els missatges que jo mateixa envio?

Silenci llarg

A: He estat pensant força mentre venia cap aquí. Fer aquell viatge va ser una gran idea, i mira que jo no volia venir eh? Però la mare i tu vareu insistir tant. I ara m’ha canviat la vida de dalt a baix. Me l’estimo tant.

Silenci

Que vols que et digui, potser no és el millor negoci del món però jo crec que pot funcionar. Sempre m’havia fet gràcia això del tupper-sex però és clar, allà que totes van tapades de dalt a baix ja em diràs tu perquè els volen els vibradors i les boles xines. Tot i que potser m’aniria millor, tan tapades no deuen lligar gaire, no creus? A tu t’agradaria una dona que només se li veiessin els ulls? Quina pregunta que et faig... No et vull pas incomodar.

Silenci

A:Potser més endavant si que hauria de mirar això del tupper-sex, però de moment no les vull espantar. Per això m’he decidit pel tupperware, tot plegat és una mica més anys 50 però com que a aquests països estan més endarrerits doncs ja farà el fet. Així podran guardar el cous-cous i no se’ls farà malbé.

Silenci. B segueix llegint el diari.

A: No em miris d’aquesta manera vols? Ell té la seva feina, els seus negocis. És cert que no m’ho ha explicat gaire bé però jo hi confio. Jo em passaré moltes hores sola i així tindré l’oportunitat de conèixer altres dones. Estic segura que serem bones amigues.

Silenci

A: Encara no sé on viurem però ja li he dit que vull una casa amb les finestres molt grans i amb cortines blanques de cotó. I al matí quan em llevi miraré per la finestra i veuré les piràmides a una banda i l’esfinx a l’altre i l’aire del desert... no m’escoltes oi? Em sembla que no demano tant no? No necessito gaire, només una inversió inicial per comprar els primers tupperwares, després començaré a fer reunions per les cases de les dones i la veu correrà d’orella a orella. Potser amb una mica de sort puc contractar a algú i no hi he d’anar jo a les reunions. Com que no parlo la llengua serà complicat, i ves a saber si parlen anglès allà. Ell en parla és clar, no gaire bé però ja es suficient per entendre’ns, quan dues persones s’estimen no fan falta paraules oi? Com entre tu i jo, que no fan falta paraules. (Silenci) No creus que es una gran idea començar un negoci de tupperwares a Egipte?

L’home deixa de llegir el diari, el plega poc a poc i el deixa sobre una taula. S’alça i li clava una bufetada.

exercici 1.0

2008-11-24T05:43:00.000-08:00

Un / vol dir que el següent personatge comença a parlar abans que l’altre hagi acabat.

Escena 1

Un menjador d’una casa. A l’esquerra hi ha una porta d’entrada des de el carrer. A la dreta una porta dóna accés a la cuina i al costat una altra porta comunica amb la resta de la casa. Hi ha una taula plena de plats del dinar arraconats a un costat. Un moble de fusta fosca ple de figuretes, plats de porcellana i llibres. Una taula de planxar amb una planxa endollada, al costat un cistell ple de roba. Un sofà amb una funda grisa i un rellotge de paret que ho presideix tot.

Asseguda a sobre la taula amb els peus a la cadira hi ha una dona d’uns 40 anys fumant una cigarreta. Fuma a poc a poc i quan expulsa l’aire es queda una estona mirant el fum com hipnotitzada. Somriu. L’apaga, s’aixeca i agafa un llibre del moble. Seu al sofà i llegeix en veu alta.

DONA: (llegint) “Decimos que «cada cosa tiene su tiempo». Pero también tienen el suyo propio cada lugar y cada persona. Es bien sabido además que los hombres de hoy no tenemos tiempo. Lo que eso significa es, evidentemente, que no tenemos tiempo superfluo, pues unos tienen más y otros menos. En la época de los relojes de arena la gente tenía más tiempo que hoy, en que estamos cercados de relojes. También estamos encerrados más profundamente dentro de nuestros límites temporales que dentro de nuestros límites espaciales, aunque los grilletes resulten menos visibles.” (la Dona deixa de llegir i durant una estona es queda mirant el no res, com si pensés en una cosa molt profunda, de la butxaca de la bata treu una cigarreta i un encenedor, l’encén i comença a fumar com abans; el rellotge de paret toca les sis, de cop, com si tingués un sobresalt apaga la cigarreta, s’alça, tanca el llibre i el llença sobre el sofà, mou els braços per intentar fer desaparèixer el fum, es treu un drap de la butxaca i comença a treure la pols, quan està a mitja acció ho deixa i es posa a plegar roba; quan porta mitja pila plegada ho deixa i treu els plats bruts i els porta a la cuina; torna al menjador i eixuga les molles de la taula, fa una pila a un racó; es posa a planxar una camisa blava; torna a recollir la pila de molles i va cap a la cuina per llençar-la, acaba de treure la pols, s’atura i mira el llibre sobre el sofà, fa un gest com per agafar-lo però llavors es tomba, la planxa està cremant la camisa que havia començat a planxar.)

Fosc.

Escena 2

El mateix menjador. La taula de planxar i la roba ja no hi són. La taula està parada per dos. La Dona parla amb algú per telèfon.

Dona: No ho sé. (Pausa) Fa molt que m’estic a casa. Quan va néixer l’Àngela vaig intentar combinar-m’ho però amb en Sergi sempre de reunió en reunió no era fàcil i jo no volia deixar la nena amb una cangur... (Pausa) Sí ja ho sé que d’això ja fa set anys. (Pausa) La veritat és que la proposta és molt temptadora però ara mateix no sé si és un bon moment. (Pausa) Tens raó, potser no n’hi ha mai de bons moments i mals moments per tornar a treballar. (Pausa) No sé que en dirà en Sergi, ara ens va bé així, jo m’ocupo de la casa i amb el seu sou ja anem fent. (Pausa) No es clar que no tinc massa temps per la tesi, quan la nena sigui una mica més gran llavors ja la tornaré a agafar. (Pausa) Sí, ja m’ho pensaré. Gràcies per pensar en mi Joana. (Pausa) Sí, estem en contacte doncs. (Penja el telèfon, agafa el llibre que abans havia llançat sobre el sofà i llegeix) “Por cierto que ese recelo a tener relojes en los interieurs no es una manía exclusivamente mía. Creo, antes bien, que es un recelo muy extendido, es más, que acaso lo sienten todas las personas en aquellas zonas en que han continuado siendo niños y artistas, o dicho con dos palabras: en sus «zonas salvajes». El reloj no forma parte del bosque. Tampoco forma parte del mundo de los amantes ni del mundo de los juegos, ni de la música. Las horas que el espíritu pasa en su ocio o entregado a una obra creadora, esas horas el reloj no las mide”.

El rellotge toca dos quarts de nou. En Sergi arriba a casa. Porta un maletí i una bossa d’esport, va ben vestit. Deixa la bossa al terra al costat de la porta, es desfà el nus de la corbata, deixa el maletí i la jaqueta sobre una cadira.

DONA: Arribes aviat avui. No t’esperava fins ben be d’aquí a una hora.

SERGI: He sortit tard de la feina i m’ha fet mandra anar al gimnàs. (La DONA tanca el llibre i el deixa a una tauleta cap per avall) Que llegies?

DONA: Sí una mica, res, res important.

SERGI: I l’Àngela?

DONA: Tenia una mica de febre i quan ha tornat d’anglès ha menjat una mica i ha volgut anar a dormir.

SERGI: Has avisat al metge?

DONA: Sergi només és una mica de grip, a la seva edat és normal, els nanos ho enganxen tot a l’escola

SERGI: Està bé però si demà encara té febre la portes al metge, o millor, que vingui el metge aquí que no farem pas sortir a la nena de casa amb febre.

DONA: Algun dia l’hauràs de deixar de protegir tant.

SERGI: No la protegeixo, ets tu que no te’n preocupes. La nena té febre i tu estàs aquí espatarrada llegint com si res.

DONA: Sergi si us plau...

SERGI: Vaig a veure com està.

DONA: No la despertis home, que deu estar adormida.

En Sergi surt. La Dona es queda asseguda mirant el buit. Passa una estona, el rellotge toca tres quarts de nou. En Sergi torna.

SERGI: Està adormida.

DONA: Ja t’ho he dit que estava adormida.

SERGI: Que hi ha per sopar?

DONA: He fet verdura.

SERGI: No m’agrada la verdura, ja ho saps.

DONA: N’has de menjar, t’anirà bé, et de-pu-ra-rà.

(Pausa)

SERGI: Què llegies abans?

DONA: No res.

SERGI: Alguna cosa deuries llegir no?

DONA: Un llibre que em va deixar la Joana.

SERGI: La Joana?

DONA: Sí, la Joana.

SERGI: No deus estar pas pensant...

DONA: Doncs mira, ara que treus el tema...

SERGI: Pensava que ho havíem parlat això ja.

DONA: Sí però/ he pensat

SERGI: Varem decidir que mentre l’Àngela fos petita et quedaries a casa i seria jo el que treballaria.

DONA: Només seria una classe a la setmana, m’aniria bé per tornar a agafar /rodatge i així quan tornés a posar-me amb la tesi

SERGI: Però això vol dir que t’hauries de preparar les classes, oi?

DONA: És un tema que conec molt bé, gairebé no hauria de buscar nou material i m’aniria bé per tornar a agafar / rodatge i així quan tornés a posar-me amb la tesi

SERGI: Però ara ja no es fan les classes com abans, hauries d’aprendre a fer power points, i cada dos per tres estaries enviant mails als alumnes, tindries reunions de professors, claustres, hores de visita

DONA: Només és una classe Sergi. Un semestre. I m’aniria bé per poder tornar a agafar rodatge i, deixa’m acabar si us plau, tornar-me a posar amb la tesi.

SERGI: la tesi?

El rellotge toca les nou. Fosc

Escena 3

Mateix dia. A la taula hi ha els plats bruts del sopar. La DONA està sola al menjador, llegeix, aquest cop en veu baixa. Durant una estona veiem la DONA llegir concentrada, amb un llapis subratlla fragments del llibre i escriu notes als marges. El rellotge toca tres quarts de 12. Entra en Sergi vestit amb pijama.

SERGI: encara estàs desperta?

DONA: Sí, de seguida vinc.

SERGI: Ja són gairebé les dotze.

DONA: No tinc son i al llit no t’agrada que llegeixi.

SERGI: La llum em fa nosa, ja ho saps.

DONA: Ves a dormir doncs, jo ara vindré.

SERGI: Demà estaràs cansada.

DONA: Ara vinc.

SERGI: Estava buscant la camina blava per la reunió de demà. On és?

DONA: (deixa el llibre) La camisa blava?

SERGI: Sí.

DONA: Estàs segur que vols portar la camisa blava a la reunió? En tens de més maques.

SERGI: M’agrada aquella camisa. On és?

DONA: T’hi vas fer una taca i la vaig portar a la tintoreria.

SERGI: una taca?

DONA: Sí, una taca. Una mena de taca d’oli.

SERGI: No recordo haver-me fet cap taca.

DONA: Hi havia una taca d’oli i la vaig portar a la tintoreria. D’aquí a un parell de dies ja estarà llesta.

SERGI: Si que triguen a treure una taca.

DONA: Sí, sí que triguen.

SERGI: És curiós.

DONA: Què és curiós?

SERGI: L’últim cop que vaig portar aquella camisa va ser per anar al cinema. Me la vaig treure abans de sopar, n’estic segur. No sé com m’hi he pogut pas fer una taca d’oli.

DONA: Ai Sergi, no ho sé. Potser no te’n recordes. Potser sí que hi vas sopar amb la camisa. O potser no era d’oli la taca, era una taca de mantega, de les crispetes dolces que menjava l’Àngela al cinema.

SERGI: Potser sí.

DONA: No et capfiquis, demà pots posar-te qualsevol altre camisa.

SERGI: Sí.

(Pausa)

SERGI: Estic convençut que no hi havia cap taca. (Pausa) Vens a dormir?

(Pausa)

SERGI: Vens a dormir?

DONA: La vaig cremar amb la planxa.

SERGI: Què?

DONA: La camisa. Estava distreta i se’m va cremar amb la planxa. Va quedar feta un nyap. Te’n volia comprar una d’igual.

SERGI: Segur que estaves llegint el llibre de la Joana.

DONA: Estava fent masses coses a l’hora. Era tard, es feia tard. Em vaig distreure i es va cremar. Te’n volia comprar una d’igual. No pensava que la planxa fos tan calenta.

SERGI: Llegies el llibre de la Joana oi? Segur que estaves pensant en com preparar les classes. En escriure la tesi.

DONA: No tinc temps per res Sergi, com coi vols que pensi en la tesi? Te’n volia comprar una altra però de cop he pensat/ que

SERGI: Ja t’ho dic jo, ja ho varem parlar. Jo treballaré, a tu no et faltarà de res, no has de tornar a la feina. Quina necessitat tens de tornar a la feina? / Tu només has de procurar que a casa tot funcioni. Procurar que a casa no hi falti res, que sempre estigui tot a punt. I cuidar l’Àngela, es clar. Una nena necessita la seva mare a prop, i més quan és petita. Necessita un model.

DONA: he pensat que m’era igual la camisa. N’estic farta saps. Farta. Farta de no tenir temps per res. De la casa, la planxa, l’anglès i les teves reunions. Farta d’aquest rellotge / que em recorda a tot hora que estic aquí

SERGI: (no l’escolta) Ja ho hem parlat moltes vegades, jo treballaré, tu et quedaràs aquí.

DONA: (en veu baixa, com si parlés per ella mateixa) Farta d’aquest rellotge.

SERGI: Queda clar?

La DONA no respon, en Sergi es pren el seu silenci com un sí i se’n va satisfet cap a l’habitació. EL rellotge comença a tocar les 12. La DONA se’l mira, agafa una cadira i abans de que el rellotge hagi acabat de tocar la DONA comença a donar cops de cadira al rellotge, cada cop amb més violència fins que cadira i rellotge queden fets a miques. El rellotge no acaba de tocar, la DONA es queda amb un tros de cadira a la mà, mira el llibre que ha deixat sobre el sofà, mira la cadira trencada i mira el rellotge fet a miques a terra.

Fosc

cruïlla

2008-11-22T10:06:00.000-08:00

desig, altrament dit anhel, amb vehemència

de mossegar

d'esser mossegada

fins al blau

fins que el blau sigui gairebé perenne

o bé

(in)desig, altrament dit (des)anhel, amb indiferència

de no mossegar

de no esser mossegada

fins al blau

fins que el blau sigui gairebé perenne

l'Albertina i tu

2008-11-21T03:22:00.000-08:00

Tornes a una casa buida després d'experimentar la fantasia de la llibertat, al cap i a la fi un viatge caduc no és res més que això, al final la motxilla s'ha de desar per deixar pas a una serie d'accions que conformen la teva rutina, que t'agraden més o menys però que no deixen de ser això, rutina. Just quan començaves a tenir la sensació que t'anaves desfent de petits lligams inútils i que podies seguir caminant en linia recta fins a un infinit desconegut, pujant i baixant de mitjans de transport amb comportaments diversos, parlant quan en tinguessis ganes i callant quan no tinguessis res a dir, establint relacions efímeres amb l'entorn i els que l'habiten i continuar en un moviment perpetu. Però tornes i et retrobes amb cares, papers, missatges que fan pampallugues per les pantalles i has de decidir. Continues en linia recta, no desfàs la motxilla del tot, més aviat la buides de les coses inútils acumulades però hi deixies a dins un petit recull d'allò que et sembla imprescindible (calces i mitjons, una llibreta i un parell de bolígrafs perque l'últim cop se't va trencar l'únic que tenies, el teu tercer ull i un barret), ella, la motxilla, la veritable Albertina que deu ser la teva amiga més fidel, t'espera a un racó, et mira desafiant perque la tornis a recollir i te la pengis a l'esquena, juntes sou una, mai deixes que te la porti un altre, encara que sigui en un acte d'amabilitat que no comprens. Has tornat, t'espera una muntanya de feina. Estàs decidida, però, a no deixar de gaudir de petits plaers minúsculs, digui el que digui la senyora rutina, l'Albertina seguirà a un racó preparada, esperant, desafiant el teu dia a dia. Cada cop ets més conscient de que et llevaràs un matí i totes dues començareu a caminar en linia recta sense girar el cap.

2008-11-20T09:29:00.000-08:00

Aterrar



	v 1 tr 1 Fer caure en terra, abatre.
		2 fig La nova tributació aterrà els petits industrials.
	2 intr 1 Prendre terra un ocell.
		2 Prendre terra una aeronau.
		3 ASTRON Prendre terra amb suavitat un giny espacial en la superfície d'un astre.
	3 intr MAR 1 Recalar.
		2 Terrejar.
		3 Prendre terra una embarcació. www.grec.cat encara hi ha massa que no aconsegueixo verbalitzar, temps i paciència o acceptar la manca de verbigràcia i apretar a córrer

deliracions jujeñas

2008-11-14T15:01:00.000-08:00

Tinc un extractor a l'esquena que fa un soroll de mil dimonis, igual que els grills de El Parque San Martín de San Salvador de Jujuy. Torno d'unes quantes hores de carretera i acabo el dia asseguda al costat d'una vintena d'estudiants jujeños que estalvien un peso per una hora de recreació virtual, i al cap encara hi tinc a mirada d'una nena de Santa Rosa del Tastil que em va dir amb els ulls tot el que la resta d'humans no ens atrevim a dir amb les paraules. Només per aquells ulls ha valgut la pena fer tants quilometres. Ara, quan em disposo a despedir el Nord, començo a sentir la impaciència de la tornada, les hores es fan curtes i les cames pesades. En l'anonimat d'aquesta sala silenciada per un ventilador gegant intento posar ordre al meu cap i com en cada viatge m'espanta la tornada, potser fins i tot molt més que l'anada.
Els dies previs a creuar l'atlàntic van ser molt diferents al que jo esperava, la preparació de la partida gairebé inexistent, tot va esdevenir una precipitació cap al buit sense tenir la convicció de si hi hauria o no reixa de seguretat al final, em vaig tornar a sentir una funàmbula que camina per la corda fluixa i així vaig omplir la motxilla a altes hores de la matinada sota l'embriaguesa de l'alcohol i sense poesia (amb virtud, sempre amb virtud).
Ara les hores em tornen a precipitar al buit, m'esperen 23 hores de Colectivo a Buenos Aires, un dia i mig de deshumanitat i la tornada. Es tendeix a pensar que el viatge és el que fa por per la desconeixença del que un triobarà pel camí, però jo temo més el que em trobaré quan posi els peus al lloc que ara per ara anomeno casa.
Em sento plena i incapaç de transmetre aquesta plenitud, les paraules un cop a la pantalla difereixen massa del que hi havia al meu cap com si les meves mans pensessin per elles soles.

(imatge del menjador de l'Andrés a Montevideo)

un últim apunt abans de marxar

2008-10-31T05:48:00.000-07:00

********************

Fe d'errates: a l'entrada d'ahir s'ha de substituir "si" per "s'hi"

en moviment

2008-10-30T13:19:00.000-07:00

L'anticipació, en diuen els anglesos, és aquest sentiment de nus a la boca de l'estomac o papallones a la panxa abans de que passi una cosa que fa temps que s'espera, la traducció exacta seria "expectativa, expectació, il·lusió". Davant la meva incapacitat d'organització davant un viatge si afegeix aquest sentiment d'anticipació i com sempre l'acumulació de les preocupacions més insignificants a primera vista. M'he passat les dues últimes setmanes intentant retrobar un ritme al dia a dia després de mesos marcats per un metrònom acadèmic, i puc afirmar que no ho he aconseguit pas. Ara ja no queda massa temps fins al moment de la partida i la meva il·lusa pretenció d'aconseguir una rutina se'n torna a anar a n'orris. Un sino ja escrit.
Sigueu feliços durant les properes setmanes, i com deia un boig del motociclisme de l'illa de Mann, "I'll catch you on the flip side"

discurs d'una dona covarda

2008-10-24T11:49:00.000-07:00

La futilesa d'escriure les lletres que vindran a continuació és tal que més valdria que una veu sensata em deturés.

Sóc una dona cobarda. Això no és nou.

Ets inconstant, voluble, imprevisible, distant. No puc parlar-te, ho has d'entendre. Quan reprimeixo les ansies de mossegar-te ho faig per por de que apartis el coll i senti el soroll de les meves dents bategar a l'aire, per por del mal de dents i de tot.

Avui estic dramàtica. Això no és nou.

M'arrauliré a un racó fosc esperant que em brolli algún líquid de dins.

Em colapso quan et penso, i ni tan sols estic segura de voler-te.

ressaca

2008-10-24T09:35:00.000-07:00

A vegades costa d'entedre l'evolució dels esdeveniments, una situació aparentment normal i còmoda és pot precipitar i deixar-te desconcertada en mig del camp de batalla que de cop és casa teva; no ajuda sentir-se emocionalment perduda com quan camines pel mig d'una plaça de Gràcia a rebossar i t'entristeix no trobar-hi la cara de la persona que busques, i la teva nit es converteix en un despropòsit. Cíclicament, els despropòsits es van repetint i em guardo de fit a fit al mirall en diferents moments del dia intentant esbrinar el perquè, sense estar segura de que vulgui trobar-me de cara amb la resposta. Segurament tot això només és el resultat d'unes hormones revolucionades i la proximitat de les vacances que m'esbalota, i m'empipa aquest queixar-me constant dels últims dies quan l'única cosa que voldria és passar-me les hores sense parar de riure. L'única certesa d'avui és que no és bona idea seure sola amb una ampolla de vi i un llibre de poesia francesa depriment a les dues de la matinada, el resultat només pot ser un.

nocturnitat

2008-10-23T03:59:00.000-07:00

Incapaç d'emetre cap tipus de discurs amb un trasfons mínimament interessant, m'he llevat especialment egocèntrica aquest matí, sola i morta de fred a una habitació que cada cop em recorda més una cel·la, no només per la finestra de barrots si no per l'aïllament que suposa tancar-s'hi.
Fa dies que en mig de la voràgine d'acabar projectes universitaris probablement inutils, preparar un viatge transoceànic i començar a traduir vinyetes em passo les estones pensant en fer, o més aviat en no fer el que estic fent ara, en deixar anar el maleït fre.
Ahir mentre responia mecànicament mails de "ho-sentim-tant-que-aquesta-nit-ens-flagelarem-pensant-en-el-seu-pobre-llibre-desaparegut" vaig topar-me de cara amb una nit de fa massa temps, d'aquelles en les que em calçava unes botes i ballava amb els ulls tancats sense pensar en res més que en el ritme dels baixos de qualsevol melodia resonant-me entre les cames. La nit em va mirar als ulls i em va preguntar com m'anaven les coses...

i d'aquí a l'abisme només hi ha un pas...

potser el més sensat seria seguir mirant de reüll la possibilitat del buit, ignorant-la fins que desaparegui, però després dels mocs i de caminar sense més companyia que un paraigües massa llarg l'única cosa que vull és passar-me tota una nit ballant. T'hi apuntes?

barcelona, un mapa

2008-10-14T03:15:00.000-07:00

divendres vaig buidar el pap i no tinc paraules, només puc seure damunt un sofà groc i mirar fixament per la finestra durant hores...

rock'n'roll

2008-10-07T03:32:00.000-07:00

Tom Stoppard, dramaturg britànic, va escriure aquesta obra en motiu del 50 aniversari del Royal Court. Stoppard pertany a la fornada de teatre polític dels anys setanta i com David Hare, les seves obres s'emmarquen dins el teatre èpic que tan agrada al crític Michael Billington, obres de llarga durada que analitzen l'estat d'una nació fins a l'últim detall.
Rock'n'Roll no és una excepció, durant tres hores la història de la República Txeca, des de la Primavera de Praga fins a la Revolució del Vellut, és desplega davant l'espectador. Tot i semblar una prova de resistència a simple vista, no vaig tenir temps de ser conscient del pas del temps i em vaig trobar aplaudint més aviat del que el meu cos esperava. La història fluctua entre Cambridge i Praga i entre el discurs polític i les relacions personals, amb una banda sonora on es barregen Syd Barrett, els Plastic People of the Universe, John Lennon, Bob Dylan o els U2.

Un cop més em trec el barret davant la destresa de Stoppard, però si li hagués de fer alguna crítica seria el poc protagonista dels papers femenins. Tot i això, tan Sandra Monclús en el paper de Lenka com Rosa Renom en el de Elionor protagonitzen alguns dels moments amb més força de la posada en escena de Rigola, un Rigola més serè que a Ricard III i menys metafòric que a Juli Cèsar. El director ha triat de mantenir la història en el seu context sense intentar actualitzar-lo, pel meu gust tot un encert. L'única Rigolada és el nu gratuït de Magda, un personatge amb un paper minúscul però amb una actriu amb un cos que Rigola no volia deixar amagat sota la roba.

L'obra està en cartell fins al 19 d'aquest més, si encara no l'heu vist us la recomano.

************

feu una ullada a sloomatic i san

cric cric

2008-10-02T06:04:00.000-07:00

Vaig ser dona barbuda en la meva vida passada i des de llavors sento fascinació pel pèl, ara però menjo foc, o més aviat l'escupo sense solta ni volta ni explicació possible, desitjosa d'atançar quelcom sense paraules encara per esser descrit. Jo, que voldria ser un funàmbul que salta d'una corda a una altra i tenir l'única preocupació d'alçar el braç dret i la cama esquerra i ser una balança aèria.
Vaig veure una dona deslligar-se a metres d'alçada, precipitant-se al buit amb un llençol com a única ancora, vaig veure una trapecista gronxar-se entre espurnes amb la cara despullada i les mans i els peus descalços i les meves vides passades, de dona barbuda, de malabarista, de pallassa, van tornar i em van xiuxiejar: corre! xiscla! torna al circ!

retrats

2008-10-01T02:40:00.001-07:00

il dolce far nienteulls

camellaire

fotògraf fotografiat

l'irlande

hedonisme

la mar

conversa i fum

abans d'un llibre

geisha d'incògnit

anti-sistema per sistema

el músic sord

silenci

tranquilitat

infinit

molinenques i camellaires

2008-09-30T02:50:00.000-07:00

Carta oberta a la Sílvia:

Estimada,

i ho dic no per formalitat sinó per sentiment, no sé quants anys deu fer d'aquell primer correcuita que ens va fer grans, quan saltant soles sota les espurnes de la primera traca, el ritme de la Dharma, el moment satànic de l'Stella Splendis, varem deixar enrere la tanca de seguretat paterna per ser un xic més lliures, lliures de ser trepitjades i cremades però també de poder saltar i riure a cor que vols. Han passat molts anys, o potser encara massa pocs, i una mica paral·lelament hem anat fent la nostra, unides potser per un sac de records, per l'amor a una forma de vida o per un cabdell de sentiment acaronat pel toc d'una gralla.
Potser ara no pots correr com ho vam fer temps ençà, però vas probar de tancar els ulls entre les acrobàcies i les primeres notes de la Presó del Rei de França? Erem sota la traca i els peus no ens tocaven a terra, com tampoc ho feien la nit dels 25 anys de festa, ni ho faran d'aquí a un any.
Moltes gràcies per compartir la passió camellaire. Ens queden molts saraus d'espurnes!

colons sentimentals

2008-09-22T05:00:00.000-07:00

Què passa quan no pots definir sentiments? la paraula, maleïda, ens impedeix entendre allò que no podem anomenar, però què passa quan sents sense paraula? L'has d'inventar potser? No tinc forces per inventar res ara, i el sentiment, nou i pur i simple i net i petit i meu, me'l guardo, conscient de que potser així no el compartiré, però que si l'aconsegueixo transmetre sense fer us de la paraula serà tan fort, i de nou tan pur i simple i net però més gran i més fort, que res no el podrà tombar.

tornades

2008-08-25T11:39:00.000-07:00

Sembla que la tornada de vacances (pels que n'han pogut gaudir) és inminent. Aquesta tarda la desfilada de cares conegudes per la llibreria ha estat esgarrifosa. Visites promeses setmanes enllà que finalment s'han materialitzat, espies que han passat de volada i apretades de mans i petons a desconeguts que prenen nom. Socialitzar em sembla tan necessari per la meva salut mental com saber prendre'm estones sense la companyia de ningú més, o en qualsevol cas en companyia dels personatges d'alguna novel·la. Precisament avui, i amb La carta de la Mariama Bâ a mitges, m'he atrevit a obrir el nou llibre de Paul Auster que aviat arribarà a les llibreries, i com que és secret, doncs no us en diré res. No ho hauria d'haver fet, primer per deure moral amb la tesina, després perque encara en tinc alguns a mitges, i finalment, perque amb el llibre de Martí Monterde a la taula em sembla que seré incapaç de llegir res més, estic enganxadíssima a La Poética del Café.

col·leccionismes del segle XXI

2008-08-23T11:07:00.000-07:00

La primera persona que vaig conèixer que col·leccionava exemplars de El Petit Príncep en diversos idiomes era un antic company de feina. De fet no sé si atrevirme a dir-li company de feina perque em sembla que no vam coincidir més de tres dies. Tots dos començavem a treballar de professors a una acedèmia i només coincidiem els dissabtes, però ell va ser molt més intel·ligent que jo (o potser no tenia el compte corrent parpadejant un cartell lluminós vermell on es podia llegir "arruinada!") i al cap de tres dissabtes ja no el vaig tornar a veure. Una llàstima perque m'havia promés un sopar amb un trobador de veritat, i jo que creia que al segle XXI l'únic trobador que quedava era Enric Casasses...
L'antic company de feina disposava de nombrosos exemplars de El Petit Príncep en idiomes diversos, fins i tot en llatí. En aquell moment, presa del desconeixement, em va sorprendre la seva afició, i, ho reconec, una mica per poder presumir de tenir una col·lecció que no fos de les de tota la vida (segells, monedes, xapes o cromos) em vaig decidir a col·leccionar exemplars de Bartleby, l'escrivent, de l'estimat Melville.
Uns anys més tard, i degut a la feina, em trobo a molta, moltíssima gent que demana exemplars del Petit Príncep en tots els idiomes possibles, sembla ser, doncs, que l'afició del company invisible no era tan original com a mi em va semblar, i està molt més estesa del que sembla, i tot i que desconec si hi ha més col·leccionistes de Bartlebys a part de mi i del senyor Vila-Matas (tot i que els seus són d'una altra mena), potser resulta que la meva elecció, tot i ser una còpia en el seu origen, ara és una mica més original... hauré trobat el manchito(R)* del col·leccionisme llibresc?

*manchito(R): paraule que s'origina després d'una confusió terminològica, i que en un context molt reduït agafa el significat de nicho editorial (dit del buit en el mercat editorial).

... a les 7 ja és fosc

2008-08-19T12:11:00.000-07:00

Actualitzo breument per deixar constància de que encara remeno la cua davant una bona tassa de te, que les nits d'estiu a vegades les passo asseguda a una cadira a l'intemperie, en una versió urbana del sortir a la fresca dels avis. Els dies estan plens de tecles, llibres i fotocòpies, i de tant en tant també llegeixo.
Vaig acabar finalment els Detectives Salvajes de l'amic Bolaño i ara m'he decidit per un parell de novel·les africanes no massa llargues pels moments d'esbarjo. La primera, Kehinde, de la nigeriana Buchi Emecheta acaba de ser publicada per La Otra Orilla, i explica la història d'una dona nigeriana que després de 18 anys a Londres es veu obligada a tornar al seu país d'origen. La historia, com sempre amb Emecheta, està plena de referències de les tradicions Igbo i fa una bona radiografia de la vida de les dones a la societat nigeriana. L'única cosa que no em fa el pes d'aquesta edició són alguns aspectes de la traducció al castellà. Emecheta, que escriu en anglès originalment, reprodueix la manera de parlar anglès dels nigerians en alguns fragments i el traductor, davant el repte, ha optat per fer parlar els protagonistes com indis del pitjos western, amb verbs sense conjugar i errors de gènere gramatical. Per la resta, el llibre es recomanable tan per la seva lleugeresa d'estil narratiu com per la història, que obre les portes a una cultura que ens és llunyana. Recomanable també, de la mateixa autora Las delicias de la maternidad.
L'altre llibre que tinc a la tauleta de nit és Una carta molt llarga de la senegalesa Mariama Bâ, però ja us l'explicaré quan la llegeixi. Per cert, que si esteu interessats en la literatura africana i viviu o passeu per Barcelona no deixeu de passar per la llibreria La Ploma. Jo mentrestant torno al teatre queer i la Judith Butler.

regalims de realisme visceral

2008-07-29T02:28:00.001-07:00

L'acte d'escriure em fa mal, sento les esgarrapades d'una ploma esmolada que em fan sagnar, i tot i així, cada cop me'n puc apartar menys.

llums fluorescents en mig d'un mar de mosquits

2008-07-28T12:08:00.000-07:00

No hi ha manera d'aturar el rellotge, fins i tot quan decideixes no tenir-ne el maleït segueix voltant, i la ciutat no es detura, dorm poc i ara, a més a més, sua, degoten els aires acondicionats, les aixelles dels ciutadans i les mangeres dels treballadors del servei de neteja, amos i senyors de les nits. Després d'un descans produït per quelcom que encara desconec, la setmana passada vaig tornar a anar al teatre. Primer un espectacle de terres llunyanes, després una producció nacional. La primera, A disappearing number, em va fascinar, em va esgotar degut a l'energia requerida no només per actuar-hi sinó per seguir-la. Un continu, cap moment per deixar la ment en blanc sense penediments. La segona, Las troyanas, em va portar fins al Grec, un escenari massa llunyà, un espai massa ampli per aconseguir transmetre energia més enllà dels primers seients. Reconec que desdenyo de les sales massa grans que requereixen l'us de micròfons i amplificacions, que prefereixo arraulir-me a un racó i fins i tot haver d'apartar els peus davant la proximitat dels actors, m'agrada que m'esquitxin les seves gotes de saliva disparades en moments d'exitació. Seguiré amb les cròniques, ara desapareixo...

plaers

2008-07-11T09:41:00.001-07:00

Viatjar en tren és maravellós, fer-ho sola, amb l'única companyia d'un llibre, ratlla l'excepcionalitat.

destemporalitat

2008-07-11T03:30:00.001-07:00

A les sis de la matinada et desperta un mal de cap punyent al costat esquerre del teu crani. Ets una mica hipocondríaca i aviat penses en la opció d'un tumor. Ja fa molts dies que et desvetlles amb aquesta boirina al cap, i ara de sobte això. Tens un mal gust a la boca que et provoca una nausea fastigosa i tot el cos pesa més del compte. Mentre dormies han canviat la gravetat de la terra. Com pots vas fins a la cuina per empassar-te un ibuprofè. Al terra hi trobes una galleda plena a rebossar d'ampolles de cervesa buides, un got de plàstic amb vi, el terra ple de taques. Fas un esforç per recordar, un esforç multiplicat per les punxades que es repeteixen al costat esquerre del teu escabellat crani. Et vénen imatges de milers d'antenes al mig de la foscor, d'unes estovalles de quadres a terra, de fum, de cares mal iluminades. Recordes un sopar al terrat però d'això ja fa molts dies, o no? Mentre t'empasses la pastilla blanca recoberta d'una pel·lícula patinosa, seguida d'un glop d'aigua calenta d'una ampolla que has trobat al costat del got de vi t'esforces per reconstruir la linealitat del temps i entendre en quin moment et trobes. Sí, el sopar va ser ahir, mires el rellotge i penses, no, ahir no, només fa tres hores que la gent ha marxat, que poc a poc has recollit l'escampall pensant en el teu company de pis que es llevaria al cap de poc per anar a treballar, responsable, amb la camisa planxada. Potser el mal de cap no és res més enllà de les primeres mostres de la ressaca que tindràs quan finalment t'alcis del llit. No pot ser, penses. No vas veure tant.., totes aquelles ampolles de cervesa buides... però et repeteixes que ereu molts, 10, 20, 50... tornes al llit, et costa una mica adormir-te però finalment ho aconsegueixes. Al cap d'unes hores, no saps quantes, t'alces. El mal de cap ja no hi és, el gust de nausea a la boca sí. Et respatlles les dents frenèticament. El terra segueix ple de taques però tot sembla infinitament llunyà. Fa setmanes que notes que el temps es dilata, com aquell solstici. No ets capaç de situar els moments en un passat recent, només formules records futurs al teu cap.

carta oberta a la Laura

2008-07-08T07:50:00.000-07:00

Encara estic aterrant d'Itàlia, per tant si sóc breu, poc precisa o massa abstracta prego que em disculpis.

És cert, moltes vegades ens allunyem de la realitat per analitzar-la, i cada cop més les experiències són més virtuals i menys terrenals. És per això que celebro que trobem temps, de tant en tant i en mig del caos de compaginar mil i una feines diverses, per fer sopars fins a altes hores de la matinada o prendre una tassa de te. Al cap i a la fi, el menjar, el beure, el lloc, em semblen el més indiferent de tot. Gaudeixo plenament de les converses, les paraules i els silencis. Em fascina gaudir dels silencis en companyia, em sembla que hi ha massa gent que no és capaç de fer-ho i senten terror vacui davant el silenci.

A vegades em sembla que a mi em passa una mica el contrari, em costa allunyar-me, abstreure'm, encara no he descobert si és per culpa de massa curiositat o per una incapacitat innata de concentrar-me massa temps seguit en un acte, sobretot després de l'obligació de fer-ho durant certes hores a la setmana a canvi d'una compensació econòmica. A voltes em sento com una nena petita que espera ansiosament l'hora del pati. Potser per això em plantejo esperar un any entre la tesina i la tesi, per poder sentir durant una temporada que l'abundància d'obligacions no m'escanya. Tot i que reconec que em fa una mica de por, davant la promesa de tant temps lliure, no ser capaç d'aprofitar-lo.

Potser part del nostre procés de maduració constant és aprendre a compaginar obligacions i oci, virtualitat i terrenisme, teoria i sentiment.

il dolce far niente (i)

2008-07-08T04:04:00.000-07:00

mancada de paraules, encara aterrant d'un vol intertemporal, un cop més us parlo amb imatges...

la dilatació d'un solstici (i)

2008-06-25T03:31:00.000-07:00

racons

2008-06-19T23:59:00.001-07:00

Si pogués, passaria estones a les escletxes d'un balcó sense restaurar, sense parets blanquejades, amb una barana escamada que perd pintura i ja té traces de rovell. Amb els núvols com a únics companys.
Sento el cabdal de paraules deturades rere una presa, m'intento allunyar massa de la visceralitat i no m'atreveixo no em despullo no em faig mal i la sang no brolla. Hauria de cridar de fotre cops a les parets de fer-me blaus deixar-m'hi la veu sentir com se'm desperten les extremitats adormides les pulsions reprimides les imatges que em feriran. Ja fa massa temps que estic espantada.

creacions infinites

2008-06-19T23:56:00.000-07:00

Renego de les paraules buides, dels moments estèrils, dels escriptors deshonestos i dels lectors prepotents. A vegades vivim massa metaliteràriament.

Bloomsday

2008-06-16T00:48:00.000-07:00

He left her quickly, fearing that her intimacy might turn to jibing and wishing to be out of the way before she offered her ware to another, a tourist from England or a student of Trinity. Grafton Street, along which he walked, prolonged that moment of discouraged poverty. In the roadway at the head of the street a slab was set to the memory of Wolfe Tone and he remembered having been present with his father at its laying. He remembered with bitterness that scene of tawdry tribute. There were four French delegates in a brake and one, a plump smiling younf man, held, wedged on a stick, a card on which were printed the words: Vive l'Irlande!

But the trees in Stephen's Green were fragant of rain and the rainsodden earth gave forth its mortal odour, a faint increase rising upward through the mould from many hearts. The soul of the gallant venal city which his elders had told him of had shrunk with time to a faint mortal odour rising from the earth and he knew that in a moment when he entered the sombre college he would be conscious of a corruption other than that of Buck Egan and Burnchapel Whaley.

Jame Joyce, A Portrait of the Artist as a Young Man

Primeres passes de Stephen Dedalus fins arribar al 16 de Juny del 1904, primera cita de Joyce amb Nora, i primera trobada de Dedalus amb Leopold Bloom, el senyor que menjava ronyons de porc per esmorzar.

una escriptora Bartleby

2008-06-15T13:47:00.000-07:00

Parlava amb la Sugus ahir, en un moment de descans, sobre la inauguració de la nova llibreria a la que no vaig poder assistir. Sembla ser que un conegut presentador d'un programa de llibres té una manera molt sexy de fumar, entre tímid i canalla, i que l'anti-Bartleby de les lletres d'aquest país pateix pànic escènic i fa olor a whisky. La nostra conversa, degudament interrompuda per les preguntes dels clients, va derivar fins que vaig confessar que envejava la Sophie Calle per haver-se convertit en protagonista d'un relat a Exploradores del Abismo. Com fer-ho per sortir, més o menys emmascarada, al proper llibre de Vila-Matas?
Potser seria una bona idea fer-lo coneixedor de la meva faceta d'escriptora Bartleby involuntària. Perquè, sincerament, diria que la meva negativa davant la tasca d'escriure no és voluntària, com a molt alguna cosa d'egos i super-egos que no m'he parat a analitzar (no acostumo a psicoanalitzar-me, per mandra, més que res). M'està passant com a una bona amiga que es troba en la mateixa situació que jo, davant la obligació de generar un text, i per tant un discurs, està desenvolupant una reacció física contra l'acte de l'escriptura. És per això que admiro al senyor Bartleby, amb la seva capacitat de negar-se, educadament, a fer qualsevol tasca que no li vingui de gust. I és per això que admiro al senyor Vila-Matas, un escriptor que, el dia que senti la reacció física contra l'escriptura, s'asseurà i ho posarà per escrit.

Sanglots sense respir

2008-06-09T02:19:00.000-07:00

Sempre m'ha agradat la sensació de deixar-me portar fins a un llibre. Si vaig arribar a Bolaño perquè la seva cara apareixia cada cop que obria una caixa de llibres (fa poc es va publicar el Bolaño Salvaje dins la mateixa col·lecció del Vila-Matas portàtil i el Piglia), la decisió de viatjar a Argentina properament m'han portat fins a Alan Pauls i la seva Historia del Llanto publicat per Anagrama.
Historia del Llanto es un llibre no apte per a lectors que es despisten amb facilitat. No hi ha capítols i el plor s'entrellaça amb subordinades extremes que exprimeixen cada sanglot. Pauls no dona gaires treves al lector perquè respiri ni es permeti pensar en res més, la seva és una escriptura exigent i intensa, d'aquelles que provoquen que s'hagi de tornar enrere per no perdre el fil.
Això sí, si entres en el joc de Pauls ja no pots sortir-ne. La intensitat de la història del plor t'embolcalla i no et deixa sortir fins a l'última paraula.
No us explico res més. Llegiu i jutgeu!

Una joia

2008-06-05T02:52:00.001-07:00

us la recomano, molt!

jaque...

2008-05-26T15:29:00.000-07:00

No em van ensenyar a jugar a escacs, n'hagués volgut aprendre, potser ara les meves capacitats lògiques i pràctiques estarien més desenvolupades. M'he proposat aprendre'n i he trobat qui me'n ensenyi. Poc a poc.

Avui m'han fet una pregunta interessant, "Existiria Bill Gates sense Chomsky?" No m'he vist capaç de respondre, he decidit guardar-me-la per quan es tornin a repetir trobades com les d'ahir el vespre, parlant de Chomsky davant un plat d'arròs. Quines casualitats (i causalitats) que apareixen de sobte, la repetició del nom de Chomsky avui m'ha fet somriure, com tants altres moments d'aquesta tarda.

He tornat a casa fent una passejada amb bona companyia, que sempre és d'agrair.

sshhh

2008-05-19T03:24:00.000-07:00

silenci

metàfora (del grec meta, més enllà; i phorein, passar, portar)

2008-05-13T12:18:00.000-07:00

Sóc una persona poc pràctica per als quefers del dia a dia, així com per a estimar distàncies i grandàries. Fa més de dos mesos que la bombeta del meu llum de taula no funciona així que o bé llegeixo al menjador, o li robo el llum al meu company de pis, o me’n vaig a llegir a algun lloc proper que m'inspiri, normalment acompanyada d'una tassa de beguda calenta. Potser seria més senzill acostar-me a la casa de les llums, que està relativament prop del pis, i comprar una bombeta nova, però d'alguna manera no aconsegueixo reunir l'energia suficient per fer-ho. Aquest poc sentit pràctic del dia a dia ha contribuït a que, davant els formularis de la declaració d’hisenda i el seu codi indesxifrable, davant la crida a la persona física de la burocràcia decidís auto-anomenar-me persona metafòrica. I metàfora (metàfora en ella mateixa) significa viatge.

Fa dues setmanes que pateixo de bloqueig i incapacitat de concentrar-me en la que ara per ara és la tasca més creativa que m'ocupa, la tesina. Les lletres saltironegen al meu davant, el cul se m’alça de la cadira involuntàriament i entre article i article passo hores davant de pantalles de pornografia informàtica per ments necessitades d’esbarjo. I pateixo. Intento, en va, trobar una solució al fons de copes de vi i cervesa, a l’última calada a una cigarreta sense filtre ni tabac. Busco respostes entre gent embriagada per les seves pròpies preocupacions i orelles tapades amb els auriculars d’un ipod minúscul. M’assec al costat d’un altaveu intentant que el ritme dels baixos em doni l’estabilitat necessària per asseure’m davant del bloqueig i escopir-li a la cara.

En mig d’aquest espiral he recordat que per a mig llegir, escriure i viatjar fa temps que es van convertir en sinònims intercanviables, conceptes que cada vegada em costa més concebre de manera aïllada. La millor manera d'aconseguir l'estat de concentració necessari per a llegir i la inspiració suficient per a escriure és estar segur de la possibilitat de viatjar, creuar fronteres físiques per dissipar les que m’instal·lo dins.

Viatjaré.

Magris m’ha donat la destinació, Trieste. Un llibre per escollir, una llibreta i un llapis, una càmera de rodet. No necessitaré res més. Mentre no arribi el dia, viatjaré entre les lleixes de la llibreria.

vulnerables

2008-05-05T05:08:00.000-07:00

tots som addictes en potència

salvatgeries detectivesques

2008-05-05T02:16:00.000-07:00

2 de noviembre

He sido cordialmente invitado a formar parte del realismo visceral. Por supuesto, he aceptado. No hubo ceremonia de iniciación. Mejor así.

Roberto Bolaño, Los Detectives Salvajes. Anagrama 1998

matins de producció minvant

2008-05-05T02:14:00.000-07:00

Si més no, per fi sóc capaç de recordar que de tant en tant dedicar-se als aspectes més pràctics resulta essencial.

paraules insomnes II

2008-05-01T07:32:00.000-07:00

el més coherent, després d'arribar a casa amb clars signes d'embriaguesa, va ser posar-me a llegir Bolaño

palabras insomnes

2008-04-29T08:34:00.000-07:00

VII
SECRETOS
--en ese momento
en que aún no sos poema
y podés temblar sin yo antes
haberte dado el temblor.

--en esos instantes
en que todavía no soy tu dios creador,
de sensibilidad extra-ordinaria
y espléndido don literario.

Cuando tu boca ante mí
es simplemente tu boca
eso no se entrega a la literatura.

Ese gozo es mío.

Carlos Fonseca Grigsby
Imagen de Man Ray

Regálame palabras insomnes si quieres
amanecer con mi sonrisa;
en otro tiempo también yo fui poeta
dilucidando
sueños entre letras.

(Gracias, che)

MARK RAVENHILL EM PRESENTA A BETTY (Crònica Londinenca 2)

2008-04-28T03:57:00.000-07:00

El Royal Court és un dels pocs teatres de Londres que no està al West End. La seva trajectòria com teatre d'autor, compromès i arriscat comença a convertir-lo en reconegut quan al 1956 John Osborne estrena "Look back in anger", a partir d'allí i amb estrenes tan encertades com la de "Lear" de Edward Bond o "Top Girls" de Caryl Churchill el seu nom s'associa a un tipus de teatre que s'allunya de l'èxit comercial, del musical i les grans súper produccions. Va ser al Royal Court on la malaurada Sarah Kane va estrenar "Blasted", descrita pel crític del Daily Mail Jack Tinker com "a disgusting feast of filth", considerada la primera obra d'un moviment anomenat per Sierz "in-yer-face theatre", i conegut també com "new brutalism" o "theatre of urban ennui". I va ser allí també on Ravenhill va estrenar "Shopping and F****ing" el 1996.

Allà em trobava per fi, després d'hores de classe escoltant parlar meravelles del Royal Court i després de l'embús a Piccadilly. L'ocasió era poder veure dos de les obres que conformen el cicle de Ravenhill "Shoot/Get treasure/repeat" que s'ha estat presentant a Londres durant tot el mes d'abril. El cicle d'obres pretén ser, d'una banda, una reflexió sobre els horrors de la guerra i per una altra, una experiència formal. Ravenhill s'ha proposat escriure una obra èpica de gran envergadura formada per flaixos de 20 minuts emulant la cultura de la velocitat del nostre temps. Així, la 17 obres que formen aquest collage es poden veure per separat i tenen sentit per si soles, però estan relacionades temàticament entre si amb la resta.

Arribem a les 18.30h per a veure "The Mother" dirigida en aquest cas per Max Stafford-Clark, la història d'una dona que rep la visita d'uns soldats que li comuniquen la mort del seu fill. Quan em vaig asseure per a començar a veure l'obra em vaig adonar que en la mateixa fila de seients hi havia, posant-se còmode, el senyor Mark Ravenhill, disposat a veure la seva obra. Jo no se si us podeu imaginar la meva emoció en aquest moment, però sens dubte era molta i puc dir que em vaig passar gairebé tota la mitja hora pensant en alguna cosa intel·ligent per dir-li al finalitzar. Un cop al vestíbul allí estava, amb el seu metre noranta (com a mínim) i una presència d'aquelles que imposen, i jo, que em vaig sentir petitona però valenta, em vaig acostar per a dir-li que estava allí per a veure la seva obra, i que estava escrivint la meva tesina sobre ell. No se si heu llegit el pròleg de "The Golden Notebook", Doris Lessing hi explica com respon als estudiants que li escriuen per a dir-li que estan escrivint la seva tesi sobre ella. Lessing els anima a deixar de perdre el temps amb un sol autor i sortir a descobrir tots els llibres, les històries, i els escriptors que hi ha amagats en llibreries i biblioteques. I si Ravenhill em deia que deixés de perdre el temps amb la seva obra? Com t’has de sentir si et diuen que estan fent un doctorat sobre tu? La conversa va ser curta, cordial i amb un punt surrealista. Jo li vaig contar, ell em va preguntar el títol de la tesina, em vaig quedar en blanc en un primer moment però finalment l'hi vaig dir, li vaig explicar el tema i va exclamar: "Teatre Britànic i Teoria Queer! Has de conèixer a Bette!"

I a Bette vaig conèixer, concretament a Bette Bourne, actor gai que durant els 70 era membre del Gai Liberation Front , vivia en una comuna de Drags i va servir a Ravenhill com a una de les inspiracions per a escriure "Mother Clap's Molly House". Tot això ho he descobert després, perquè després de presentar-me a Bette i que intercanviéssim un parell de frases es van excusar, se’n van anar, i jo em vaig quedar perplexa i amb un somriure que va trigar en esborrar-se.

obligacions tradicionals llibresques

2008-04-21T03:38:00.000-07:00

la retransmissió de les cròniques londinenques s'atura fins a nou avis, Sant Jordi, i sobretot el pes de la tradició llibresca em reclamen aquesta setmana.

VIATGE AL ROYAL COURT (Crònica Londinenca 1)

2008-04-21T03:30:00.000-07:00

Hi ha diferents maneres de començar el dia. Quan, com avui, llences dues vegades seguides un cafè amb llet saps que la malaptesa serà la tònica imperant, quan, en canvi, comences el dia trobant-te amb l’Eulàlia, a la qual fa mesos que no veus per culpa de les responsabilitats, les tesis i els etcèteres, llavors les coses només poden anar bé. Fa dos dissabtes em vaig aixecar a les tres de la matinada, mentre la ciutat era presa per joves (i no tant) en recerca de diversió i amb una nova maleta vermella em vaig encaminar cap a Londres. La primera sorpresa va ser trobar-me a l’Eulàlia mentre em dirigiria al caixer automàtic i va ser tan agradable la sorpresa que vaig decidir que allò no podia ser altra cosa que un senyal de bona sort, com quan veus dues orenetes (one for sorrow, two for joy...)

Vaig arribar A Londres sense problemes, Ryanair es va portar bé per una vegada. Una cop a Stansted em vaig comprar un KitKat de mantega de cacauet (alguna cosa que juro només haver vist a l'aeroport Londinenc) i després em vaig plantar a Victòria Station on, després de prendre un chai de dubtosa originalitat em va recollir la Liv. Caminant pel centre vam passar per Westminster Abbey i després d'haver llegit Suite Anglesa de Julien Green em va entrar la curiositat d'acostar-me a la tomba de Samuel Johnson però finalment em vaig decidir pel manifestant que duu cinc anys vivint a Parliament Square. Sembla ser que el senyor es va plantar amb la seva tenda enfront del Parlament Britànic per a protestar per la invasió d’Iraq, i aquí segueix. El senyor Tony Blair va fer una llei arran d'aquesta protesta, qualsevol persona que vulgui manifestar-se a Londres ha de demanar permís amb antelació, però com el senyor de la tenda de campanya es va instal·lar abans de la llei no el poden fer fora, i ell s’hi està.

La nostra primera parada va ser el National Theatre, per a ser exactes la seva llibreria, entre les prestatgeries vaig trobar la segona recopilació d'obres de Ravenhill i també el text complet del cicle que estan representant ara a Londres. Al sortir Liv em va dir que unes amigues seves anaven a veure una xerrada/conferencia/presentació de llibre de Salman Rushdie l'endemà al Royal Elizabeth Hall, al costat del National, així que vaig entrar a preguntar i vaig sortir amb una entrada en la bossa per a veure a Mr. Rushdie la tarda del diumenge. Com una autèntica londinenca em vaig comprar una Oyster pels transportis públics, s’ha acabat pagar quatre pounds per cada viatge, les Oyster són com els diamants, per a tota la vida, només cal anar recarregant i com ens allotjàvem una mica lluny del centre em vaig estalviar unes lliures. Vam Estar allotjades a casa de Car i David, a Stockwell, el barri portuguès/brasiler.

A l'arribar el primer que van fer va ser plantar-me davant dels nassos una tassa de te i un parell de torrades amb formatge cheddar i per un moment vaig recordar les milers de tasses de te amb torrades i formatge que em vaig arribar a menjar a Irlanda, després ens vam dirigir cap a Charing Cross, el carrer de Londres amb més llibreries per metre quadrat. Sempre que vaig a aquesta zona de Londres em dic que un dia he d'anar-hi sola i amb temps, perquè no crec que ningú sigui capaç d'aguantar-me entre prestatges tot el temps que sóc capaç de passar-m’hi. Després d'unes quantes visites Foyles no em va defraudar i vaig sortir amb un llibre més sota l'aixella. I d'allí vam agafar un bus per a anar cap a Sloane Square, al teatre. Plovia i a Piccadilly es va formar un embús de nassos, la meva impaciència era inversament proporcional a la velocitat del vehicle que pràcticament no es movia, i quan ho feia jo tenia la sensació de retrocedir en lloc d'avançar així que al final vam fer el més intel·ligent, saltar, agafar un metre i córrer per les escales mecàniques. Vam Arribar a temps, crec sincerament que va ser pel sistema de posicionament en les escales que tenen els anglesos. Tots els que volen gaudir d'un descens tranquil es situen en perfecta línea recta a la dreta, la resta baixen a gran velocitat per l'esquerra. Al sortir del tub, a la meva dreta es va materialitzar el Royal Court, per fi.

el viatjar infinit

2008-04-09T01:20:00.000-07:00

com Claudio Magris, a mi també em toca viatjar una mica. Sempre m'ha semblat essencial escollir molt bé la lectura que m'acompanyarà quan viatgi. A la tornada segur que la bossa és més plena de llibres, però el llibre d'anada és el que m'ha d'ajudar a submergir-me a l'experiència viatgera des de bon començament...

capítols a mitges

2008-04-04T10:41:00.000-07:00

Si una cosa he detestat sempre és deixar un capítol d'un llibre a mig llegir. La vida, suposo, va d'això, de deixar-se atrapar per nous capítols i veure com acaben, i com ens sorprenen. Sembla ser que no tots els lectors pensen de la mateixa manera.

diuem que ja és primavera

2008-03-30T07:41:00.000-07:00